Data: 28/02/2009
Temps pujada: 1h 32min (*)
Temps baixada: 1h 25min (*)
Temps total: 2h 57min (*)
Distància: 7,0 - 7,5 km
Alçada mínima: 970 m
Alçada màxima: 1.236 m
Desnivell: 266 m
Dificultat: Fàcil
(*) S'ha de tenir en compte que aquests temps són al ritme que ha marcat la Martina. En condicions normals, el temps fixat per l'anada i la tornada són 2h 5min.
Aproximació:
Són les 10:05 hores del matí del dissabte 28 de febrer del 2009. Amb una hora de retard (Dios!!! Com costa anar puntual quan tens dues criatures!!!), quatre intrèpids aventurers el nom dels quals (Biel, Martina, Ingrid i Marc) perduraran en la història per la seva gosadia i valentia, es disposen a afrontar una gesta digna de ser contada als meus (esperem) futurs néts. A aquesta hora agafem el vehicle i ens dirigim a les mai prou ponderades muntanyes de Montserrat. L'objectiu té un nom: St. Jeroni (1.236 m), la muntanya més alta d'aquest massís i sostre comarcal de dues comarques, el Bages i l'Anoia. Comença, doncs, el "Projecte Sostres Comarcals"!
Aproximadament una hora desprès arribem a l'aparcament del Santuari de Montserrat, al qual hem accedit per un accés provisional regulat semafòricament ja que fa poc hi va haver un despreniment de roques que va tallar la carretera i el cremallera i que va causar, si no ho recordo malament, algun mort i tot. Precisament el cremallera encara no ha pogut reobrir el seu servei i per carretera només espot accedir a Montserrat els caps de setmana des de les 7.00h fins a les 22.00h, essent l'Aeri de Montserrat l'únic mitjà de transport que funciona amb normalitat.
Ruta:
Per accedir a St. Jeroni es pot fer des del mateix Santuari (720 m), però com que anàvem amb dos nens vàrem decidir agafar el Funicular de St. Joan per iniciar la nostra caminada des de la seva estació superior (970 m d'altitud).
Vista del Santuari de Montserrat des del Funicular de St. Joan
A les 11h 52 min (déu ni do el retard!!!) començàvem a caminar. Tot just sortir de l'estació superior del Funicular de St. Joan s'ha d'agafar la desviació cap a la dreta i només havent caminat uns pocs centenars de metres i just quan el camí fa un gir cap a l'esquerra queda davant nostre una de les imatges més impressionants de les muntanyes de Montserrat: la que ens mostra la Prenyada, l'Elefant i la Mòmia, tres dels cims més clàssics del massís.
Vista de la Prenyada, l'Elefant i la Mòmia
El camí en general està en molt bones condicions, amb nombrosos trams d'escales i amb baranes per no caure. A més és ample i, en aquesta primera mitja part de recorregut, molt planer. Una mica més endavant i aquest cop a la nostra ma esquerra trobem uns altres cims clàssics: La Gorra Marinera, Les Magdalenes i La Gorra Frígia.
Vista de La Gorra Marinera, Les Magdalenes i La Gorra Frígia
Per la nostra sorpresa, la Martina està aguantant com una campiona i encara no ha demanat cap vegada que la pugéssim a coll o que estava cansada. Està feta tota una excursionista!!! Aquí podem veure, per exemple, al Biel i a la Martina movent-se amb soltura en un dels trams un pèl més complicats del recorregut...
Un dels passos més complicats
Com??? Que no són el Biel i la Martina??? Vols dir que no??? Mmmmm.... Potser no... Jejeje. M'he confós... jejeje. Deuen ser uns dels molts escaladors que vam veure... Com??? Que tampoc vam passar per aquí??? Sssshhhttt!!! Que havia colat!!! Jejeje... Bé, em diuen que el nostre camí era bastant més fàcil del que es veu a la fotografia...
Vistes d'El Lloro i del Cavall Bernat
A partir de la meitat del camí aproximadament, aquest deixa de ser planer i comença a tenir trams de forta pujada, tot i que segueix estant en perfectes condicions, molt ample i sense cap mena de perill. Com hem dit hi han molts trams amb escales i trams que, fins i tot, estan cimentats amb formigó. Aquí si que la Martina ja comença a demanar el "gegant del pi", famosa postura on un servidor es posa a la Martina sobre les espatlles i que sol anar acompanyat pel seu crit de guerra favorit: "Tini Tinààààà!!!".
La foto de l'Ingrid més vermella que un tomàquet per l'esforç ha estat censurada, però al seu favor he de dir que va aguantar com una "jabata" i això que va dur tota l'estona el Biel amb la motxilleta. I la sort és que no hi han auto-fotos perquè el meu jo també estava... com ho diríem... una mica perjudicat... jajaja. Això de carregar-se 12 kg de nena a les espatlles i pujar un cim no és bufar i fer ampolles!!!
Cap a les 13h vam arribar a una petita església (l'església de St. Jeroni) a on hi havia bastanta gent fent un mos, ja que quedava un pèl arrasarada del vent que començava a fer. Nosaltres, com que encara teníem feina a fer, vàrem seguir cap al cim.
Uns 10 minuts després ja veiem les escales que ens havien de dur de dret cap al cim. Potser el fet de veure-ho tan a prop o les ganes d'arribar, van fer que ens acceleréssim en aquest moment i a punt vam estar de tenir una "pajara" (no sé perquè em van venir la paraula "Collbató" a la ment... jejeje), però al final, vam fer el cim!!!
La família al complet al cim del St. Jeroni
La baixada la vam iniciar gairebé a l'instant per dues raons: feia un vent que una mica més i se'ns endú a la Martina (al Biel no... aquest no se l'emporta el vent... jajaja) i estava el cel enteranyinat així que tampoc no vam poder gaudir al 100% de les vistes espectaculars del Montserrat, el Pirineu i de Mallorca (es veu Mallorca els dies de bon temps)
Amb alguna paradeta per fer un mos, vam anar baixant fins a arribar de nou a l'estació superior del Funicular de St. Joan. Eren les 14h 50 min aproximadament. Una mica cansats però molt contents: el nostre primer Sostre Comarcal havia estat conquerit!!!
Inscripció al St. Jeroni
Vam aprofitar la tarda per dinar i fer una breu visita al Santuari de Montserrat i a la Moreneta, i comprar una mica de mató i pastís de formatge típics d'aquestes contrades...
Ben aviat, més Sostres Comarcals!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada