La Talaia del Montmell (Sostre Comarcal)

Introducció:

Aquesta, tot i ser una excursió curta i amb no gaire desnivell, té una certa dificultat tècnica, que no la fa apta per a tots els públics, com vam poder comprovar nosaltres amb una nena de 2,5 anys i un nen de 4 mesos. Tot i la existència d'alguns punts crítics, la ruta ens va agradar molt, combinant vegetacions i terrenys molt diversos.


Dades de la ruta:

Data: 15/03/2009
Temps pujada: 1h 40 min (*)
Temps baixada: 1h 15 min (*)
Temps total: 2h 55 min (*)
Distància: 5 km
Alçada mínima: 600 m
Alçada màxima: 861 m
Desnivell: 261 m
Dificultat: Mitjana

(*) S'ha de tenir en compte que aquests temps són al ritme que ha marcat la Martina. En condicions normals, el temps fixat per l'anada i la tornada són 2h.


Aproximació:

No hi ha manera! Quan no és una cosa és una altra... El cas és que, des de que som pares, mai aconseguim anar sobre l'horari previst. El retard en l'inici va ser aproximadament d'una hora: volíem començar a caminar cap a les 10h i no ho vam fer fins les 11.15h! Aquest cop, però, la causa va ser una lamentable gastroenteritis de la Martina que la va fer vomitar al cotxe tot just sortíem de Vilanova (a dia d''avui encara no es pot entrar al cotxe de la pudor que fa!!!)... Si, si... ho sé, ha estat el "Moment fastigoset" de l'article... jajaja. Vam haver de tornar cap a casa a canviar-nos i, en principi, a avortar l'excursió. Però veient que la Martina es tornava a animar molt i que era ella mateixa la que insistia a sortir a caminar, vam decidir fer un segon intent.

Fam enfilar la "Carretera del Pantano", molt coneguda entre nosaltres per ser testimoni mut de nombroses "pàjares" ciclistes (per no crear mal rotllo no cito noms... jajaja). El destí final era arribar a la bonica vila de la Joncosa de Montmell (dic bonica perquè ho deu ser... de fet, jo no l'he visitat mai), passant per les mai prou ponderades poblacions de L'Arboç, Llorenç del Penedès, Banyeres del Penedès, Lavabos del Penedès... ai no! Aquesta última em sembla que m'he colat!!! Jajaja

El fet és que sortint del poble de la Joncosa de Montmell hi ha un trencall a ma dreta que ens duu a una àrea recreativa on hi han barbacoes suposo que perquè els pixapins domingueros (jo el primer) facin els seus àpats en el que els hi deu semblar al bell mig de la natura... Bé, la qüestió és que el camí deixa d'estar asfaltat i es torna en pista forestal... Cagumcoi! Entre el vomit i el trote de la pista forestal em vaig deixar un any de vida del cotxe en l'excursió!!! I 6 euros de la neteja posterior!!! Jajaja

Al arribar a l'àrea recreativa vam aparcar el cotxe i vam començar a caminar. Eren les 11.15h del matí.

Dos dels intrèpids aventurers

Ruta:

A 5 minuts del cotxe trobem l'església Nova del Montmell, que segons un cartell que vam veure l'estan reformant des de l'any 2000. És molt a prop d'aquí on s'agafa un trencall cap a la dreta i el camí comença a agafar pendent.


Uns 10 minuts desprès arribem a una bifurcació degudament senyalitzada (de fet, tota la ruta està degudament senyalitzada... és un del punts positius de l'excursió) i nosaltres girem cap a la dreta en direcció a l'església de Sant Miquel i cap a la Talaia del Montmell. La ruta que fem és circular i aquest serà el punt on, desprès de fer la volta, tornarem. És possible, doncs, fer la ruta al revés de com la vam fer nosaltres...

Arribant a l'ermita de St. Miquel

En un camí sense masses complicacions (de moment) i desprès de no gaire temps (potser uns 10 minuts més) arribem a l'església de Sant Miquel, que ofereix fantàstiques vistes de la comarca del Baix Penedès.

L'ermita de Sant Miquel

Una amable família ens fa una foto i desprès la conversació és, aproximadament, la següent:

Marc: Som-hi cap al cim!!!
Senyor X (sorprès): Aneu a la Talaia del Montmell???
Marc: Si...
Senyor X (encara més sorprès): Amb els nens???
Marc: Si...

(silenci)

Ingrid (preocupada): Perquè ho diu?
Senyor X: No, per res.
Ingrid (encara més preocupada): Què és molt difícil???
Senyor X: Home... a partir d'ara el camí es complica una mica... per no dir bastant
Marc (fent-se el segur i, perquè no dir-ho, fent-se una mica el xulillo): Si, si... ja ho sabem.
Senyor X: ... i es necessiten les mans per progressar...
Marc (demostrant una seguretat que no sentia): És possible... Si no ho veiem clar ja girarem cua! (En plan: deixa ja de preocupar a la meva família!!! jajaja)
Senyora Y que anava amb el Senyor X: per l'altra banda potser no puja tant...
Marc: Si... es veritat... De fet volem fer la ruta circular...
Senyora Y que anava amb el Senyor X: Ah...
Senyor X, dirigint-se a la Senyora Y: Si ell ja coneix la zona i dominen el terreny (es a dir, si son experts) també ho poden fer per aquí... (en plan... allà ells!!!)

(Fi de la conversa)

Resultat final:

Senyora Y: sorpresa
Senyor X: sorprès i "picat"
Ingrid: preocupada
Marc: segur (exteriorment) i acollonit (interiorment)... Jajaja

Conversa immediata desprès de quedar-nos sols:

Ingrid: Marc, vols dir que hem de seguir???
Marc: Que si, Ingrid, que si... Si ho veiem molt difícil ja girarem cua...

(Nota de l'autor: aquí el Marc tenia el foradet del cul MOOOOLT petit!!! I les castanyueles per corbata...)


El fet és que vam seguir i, efectivament, com era d'esperar, el camí es va complicar de sobte, amb passos realment complicats sobretot si vas amb un nen de menys de 4 mesos penjat en una motxilla o si portes una nena de 2 anys i mig a collibè. L'escena i els comentaris següents us els podeu imaginar: camí molt empinat, amb moltes roques, necessitat d'usar les mans, "Marc, collons, que jo per aquí no passo!!!", trams bastant aeris, la Martina dient "Jo vull escalar tota sola!!!", nervis, la família XY que ens observa de lluny, ... Hi va haver-hi un moment que, per treure ferro a l'assumpte i desdramatitzar la situació vaig estar a punt de comentar: "Mireu quin paisatge més bonic!!!" Sort que no ho vaig fer... Si arriben a mirar endarrere o avall, hagués sigut pitjor, les cames haguessin començat a tremolar i ja em veig amb l'helicòpter de la Generalitat rescatant-nos als quatre... jajaja

Imatge del coll entre la creu i el castell (que es veu al fons)

Bé, la veritat és que exceptuant alguns trams (mitja dotzena) la resta del camí es va deixar fer i amb relativament poc temps (mitja horeta) ens vam plantar en un coll que hi ha entre el castell de Montmell i una creu. A partir d'allà, va anar carenejant uns 40 minuts més en un camí molt més senzill i fàcil fins a arribar al nostre objectiu: el cim de la Talaia del Montmell.

Vista endarrere de camí cap al cim. Veiem la creu i el castell

El cim el vam fer aproximadament a les 12.55h. Com molts altres sostres comarcals, té un vèrtex geodèsic característic.

Hem fet el cim!!!

La baixada té un primer tram complicat però crec que realment, però desprès s'aplana molt i la vegetació canvia per complet. Si fins ara la vegetació s'havia limitat a quatre arbustos la única feina dels quals era esgarrinxar-nos les cames, a partir de mitja baixada s'entra en un bosc bastant frondós en el que destaca el "pi de les tres soques" i el camí es totalment pla i, fins i tot, en algun tram, té pendent ascendent i tot. A les 2h i 45 minuts arribem al punt de sortida de la ruta circular que ja hem comentat abans i amb 10 minuts més arribem al cotxe.

El pi de les tres soques

Tot i haver patit en alguns moment, comentem que la excursió ha valgut la pena i que ens ha agradat molt. La Martina i el Biel, un 10! Ja tenim el segon sostre comarcal al sarró...

Fins la pròxima!!!