Restaurant Gaig

En època de crisis, els membres de Jamàs, que som uns fervents seguidors declarats del Zapatero, ZP o com es digui, seguim fidelment les seves doctrines i fem exactament allò que aconsella per tal de superar aquesta crisis en la que estem submergits: consumir!!! (i gastar!!!)

Ara que parlo de política, m'assalta un dubte: què és millor per un territori o per un país, que hi hagi poques opcions polítiques (bipolarisme) o que n'hi hagin moltes (multipartidisme)??? Deixo aquest debat sobre la taula... Si algú vol opinar al respecte, ho pot fer a l'apartat de "comentaris" del final de l'article... Que perquè pregunto ara jo això??? No... per res... però al sopar una mica més i ens tirem el Menú Degustació per sobre parlant d'això!!! Jajaja...

Bé, al que anava, la qüestió és que feia temps que volíem gastar-nos alguns dels diners per tal de facilitar l'entrada a Jamàs a alguns nous membres que realment desitgin i els hi agradi formar part d'aquesta petita però alhora gran comunitat. I què millor que gastar-los compartint companyia al voltant d'una taula (rodona si pot ser, si us plau) deglutint un gran àpat i bevent uns grans vins... no?

El lloc triat aquest cop va ser el restaurant amb estrella Michelin (com no...) d'un dels cuiners mítics de les terres catalanes: estem parlant del Sr. Carles Gaig i del seu Restaurant Gaig, ubicat a la cantonada del carrer Aragó amb el carrer Aribau de Barcelona. El local es prou modern i espectacular, amb una planta baixa amb sofàs per prendre alguna copeta, mentre que el restaurant està ubicat a la primera planta. Bona decoració i excel·lent el servei, molt nombrós i molt amable. Això si, al local es pot fumar. La taula que ens va tocar, com no podia ser d'una altra manera, era rodona...

Amb un parell de dubtes entre els comensals, ens vam decantar gairebé sense mirar la carta pel Gran Àpat, o el que és el mateix, el menú degustació del restaurant que obliga a que sigui tota la taula qui ho demani. En aquest punt em veig en la obligació de recordar el nostre lema "Si hi ha menú degustació, no diguis mai que no!!!". Així resumidament us explico que vam menjar:

- Aperitius 1: Ametlles "garrapinyades"; tomàquets "cherry" coberts d'olivada negra; bunyols de bacallà; croquetes; delícies de formatge blau; xips
- Aperitius 2: Cata de quatre olis d'alta gamma
- Entrant: Sopa de patata amb botifarra negre i cruixent de pernil ibèric
- Primer plat 1: Coca prima de carabassó, tomàquet i anguila fumada
- Primer plat 2: Bullabessa amb calamar, peix rata (lleig però exquisit), i allioli amb safrà
- Primer plat 3: Caneló amb salsa trufada
- Segon plat 1: Cuetes de rap amb pèsols de Llavaneres
- Segon plat 2: Magret d'ànec amb peres
- Postres 1: Postres de crema catalana amb gelat de llimona
- Postres 2: Flam de soja amb xocolata negra i xocolata blanca
- Selecció de pastes i "petits fours"
- Cafès i licors

Us deixo amb algunes imatges de la jornada, que espero que veieu amb la panxa plena, sinó voleu que la gana us assalti. Us he de reconèixer que vaig oblidar fotografiar un dels plats mítics, el de "Cuetes de rap amb pèsols de Llavaneres", doncs sembla ser que la ingesta d'alcohol era ja força considerable... jajaja (No, és broma: no em toca mai res però aquest dia va i em toca dur el cotxe en el sorteig celebrat davant notari a les instal·lacions del mai prou ponderat Club Tennis Vilanova). En fi, que falta la foto d'un dels plats...

Aperitius diversos

Cata d'olis de gamma alta

Entrant: Sopa de patata amb botifarra negra i cruixent de pernil ibèric

Primer plat 1: Coca prima de carabassó, tomàquet i anguila fumada

Primer plat 2: Bullabessa amb calamar, peix rata i allioli amb safrà

Primer plat 3: Caneló amb salsa trufada

Segon plat 2: Magret d'ànec amb peres

Postres 1: Postres de crema catalana amb gelat de llimona

Postres 2: Flam de soja amb xocolata negra i xocolata blanca

Cafès i licors

Com és també habitual entre nosaltres, vam disparar algunes preguntes als pobres cambrers que encara ara s'estan recuperant de l'ensurt, de l'estil de "perquè la punxa del mig de la forquilla està lleugerament més aixecada que la resta?", o comentaris que, per sort, no va sentir el chef com "Carles Gaig... fes-nos un gag...". Targeta vermella directe per l'autor d'aquesta frase...

La simbiosi entre clients i restaurant es plasma en aquesta foto en la que el mític Carles Gaig es presta amb molta amabilitat a fer-se unes fotos amb nosaltres, suposo que per tal que en un futur ell pugui penjar la nostra foto al restaurant a l'estil d'aquells que pengen les fotos dels famosos que els visiten: Ronaldinho, Jordi Pujol, Jordi LP, Jamàs... I és que no tothom pot presumir d'haver tingut com a clients a la Comunitat de Jamàs en ple...

Els membres de Jamàs amb el chef Carles Gaig

Val a dir que a la tornada, al meu cotxe, vaig tenir un fiambre al seient de darrera que roncava des de just sortir del pàrquing fins a la cantonada c/ Pare Garí amb c/ Pelegrí Ballester... jajaja

Jamàs i cadascun dels seus membres, van acumulant estrelles!!!

La Talaia del Montmell (Sostre Comarcal)

Introducció:

Aquesta, tot i ser una excursió curta i amb no gaire desnivell, té una certa dificultat tècnica, que no la fa apta per a tots els públics, com vam poder comprovar nosaltres amb una nena de 2,5 anys i un nen de 4 mesos. Tot i la existència d'alguns punts crítics, la ruta ens va agradar molt, combinant vegetacions i terrenys molt diversos.


Dades de la ruta:

Data: 15/03/2009
Temps pujada: 1h 40 min (*)
Temps baixada: 1h 15 min (*)
Temps total: 2h 55 min (*)
Distància: 5 km
Alçada mínima: 600 m
Alçada màxima: 861 m
Desnivell: 261 m
Dificultat: Mitjana

(*) S'ha de tenir en compte que aquests temps són al ritme que ha marcat la Martina. En condicions normals, el temps fixat per l'anada i la tornada són 2h.


Aproximació:

No hi ha manera! Quan no és una cosa és una altra... El cas és que, des de que som pares, mai aconseguim anar sobre l'horari previst. El retard en l'inici va ser aproximadament d'una hora: volíem començar a caminar cap a les 10h i no ho vam fer fins les 11.15h! Aquest cop, però, la causa va ser una lamentable gastroenteritis de la Martina que la va fer vomitar al cotxe tot just sortíem de Vilanova (a dia d''avui encara no es pot entrar al cotxe de la pudor que fa!!!)... Si, si... ho sé, ha estat el "Moment fastigoset" de l'article... jajaja. Vam haver de tornar cap a casa a canviar-nos i, en principi, a avortar l'excursió. Però veient que la Martina es tornava a animar molt i que era ella mateixa la que insistia a sortir a caminar, vam decidir fer un segon intent.

Fam enfilar la "Carretera del Pantano", molt coneguda entre nosaltres per ser testimoni mut de nombroses "pàjares" ciclistes (per no crear mal rotllo no cito noms... jajaja). El destí final era arribar a la bonica vila de la Joncosa de Montmell (dic bonica perquè ho deu ser... de fet, jo no l'he visitat mai), passant per les mai prou ponderades poblacions de L'Arboç, Llorenç del Penedès, Banyeres del Penedès, Lavabos del Penedès... ai no! Aquesta última em sembla que m'he colat!!! Jajaja

El fet és que sortint del poble de la Joncosa de Montmell hi ha un trencall a ma dreta que ens duu a una àrea recreativa on hi han barbacoes suposo que perquè els pixapins domingueros (jo el primer) facin els seus àpats en el que els hi deu semblar al bell mig de la natura... Bé, la qüestió és que el camí deixa d'estar asfaltat i es torna en pista forestal... Cagumcoi! Entre el vomit i el trote de la pista forestal em vaig deixar un any de vida del cotxe en l'excursió!!! I 6 euros de la neteja posterior!!! Jajaja

Al arribar a l'àrea recreativa vam aparcar el cotxe i vam començar a caminar. Eren les 11.15h del matí.

Dos dels intrèpids aventurers

Ruta:

A 5 minuts del cotxe trobem l'església Nova del Montmell, que segons un cartell que vam veure l'estan reformant des de l'any 2000. És molt a prop d'aquí on s'agafa un trencall cap a la dreta i el camí comença a agafar pendent.


Uns 10 minuts desprès arribem a una bifurcació degudament senyalitzada (de fet, tota la ruta està degudament senyalitzada... és un del punts positius de l'excursió) i nosaltres girem cap a la dreta en direcció a l'església de Sant Miquel i cap a la Talaia del Montmell. La ruta que fem és circular i aquest serà el punt on, desprès de fer la volta, tornarem. És possible, doncs, fer la ruta al revés de com la vam fer nosaltres...

Arribant a l'ermita de St. Miquel

En un camí sense masses complicacions (de moment) i desprès de no gaire temps (potser uns 10 minuts més) arribem a l'església de Sant Miquel, que ofereix fantàstiques vistes de la comarca del Baix Penedès.

L'ermita de Sant Miquel

Una amable família ens fa una foto i desprès la conversació és, aproximadament, la següent:

Marc: Som-hi cap al cim!!!
Senyor X (sorprès): Aneu a la Talaia del Montmell???
Marc: Si...
Senyor X (encara més sorprès): Amb els nens???
Marc: Si...

(silenci)

Ingrid (preocupada): Perquè ho diu?
Senyor X: No, per res.
Ingrid (encara més preocupada): Què és molt difícil???
Senyor X: Home... a partir d'ara el camí es complica una mica... per no dir bastant
Marc (fent-se el segur i, perquè no dir-ho, fent-se una mica el xulillo): Si, si... ja ho sabem.
Senyor X: ... i es necessiten les mans per progressar...
Marc (demostrant una seguretat que no sentia): És possible... Si no ho veiem clar ja girarem cua! (En plan: deixa ja de preocupar a la meva família!!! jajaja)
Senyora Y que anava amb el Senyor X: per l'altra banda potser no puja tant...
Marc: Si... es veritat... De fet volem fer la ruta circular...
Senyora Y que anava amb el Senyor X: Ah...
Senyor X, dirigint-se a la Senyora Y: Si ell ja coneix la zona i dominen el terreny (es a dir, si son experts) també ho poden fer per aquí... (en plan... allà ells!!!)

(Fi de la conversa)

Resultat final:

Senyora Y: sorpresa
Senyor X: sorprès i "picat"
Ingrid: preocupada
Marc: segur (exteriorment) i acollonit (interiorment)... Jajaja

Conversa immediata desprès de quedar-nos sols:

Ingrid: Marc, vols dir que hem de seguir???
Marc: Que si, Ingrid, que si... Si ho veiem molt difícil ja girarem cua...

(Nota de l'autor: aquí el Marc tenia el foradet del cul MOOOOLT petit!!! I les castanyueles per corbata...)


El fet és que vam seguir i, efectivament, com era d'esperar, el camí es va complicar de sobte, amb passos realment complicats sobretot si vas amb un nen de menys de 4 mesos penjat en una motxilla o si portes una nena de 2 anys i mig a collibè. L'escena i els comentaris següents us els podeu imaginar: camí molt empinat, amb moltes roques, necessitat d'usar les mans, "Marc, collons, que jo per aquí no passo!!!", trams bastant aeris, la Martina dient "Jo vull escalar tota sola!!!", nervis, la família XY que ens observa de lluny, ... Hi va haver-hi un moment que, per treure ferro a l'assumpte i desdramatitzar la situació vaig estar a punt de comentar: "Mireu quin paisatge més bonic!!!" Sort que no ho vaig fer... Si arriben a mirar endarrere o avall, hagués sigut pitjor, les cames haguessin començat a tremolar i ja em veig amb l'helicòpter de la Generalitat rescatant-nos als quatre... jajaja

Imatge del coll entre la creu i el castell (que es veu al fons)

Bé, la veritat és que exceptuant alguns trams (mitja dotzena) la resta del camí es va deixar fer i amb relativament poc temps (mitja horeta) ens vam plantar en un coll que hi ha entre el castell de Montmell i una creu. A partir d'allà, va anar carenejant uns 40 minuts més en un camí molt més senzill i fàcil fins a arribar al nostre objectiu: el cim de la Talaia del Montmell.

Vista endarrere de camí cap al cim. Veiem la creu i el castell

El cim el vam fer aproximadament a les 12.55h. Com molts altres sostres comarcals, té un vèrtex geodèsic característic.

Hem fet el cim!!!

La baixada té un primer tram complicat però crec que realment, però desprès s'aplana molt i la vegetació canvia per complet. Si fins ara la vegetació s'havia limitat a quatre arbustos la única feina dels quals era esgarrinxar-nos les cames, a partir de mitja baixada s'entra en un bosc bastant frondós en el que destaca el "pi de les tres soques" i el camí es totalment pla i, fins i tot, en algun tram, té pendent ascendent i tot. A les 2h i 45 minuts arribem al punt de sortida de la ruta circular que ja hem comentat abans i amb 10 minuts més arribem al cotxe.

El pi de les tres soques

Tot i haver patit en alguns moment, comentem que la excursió ha valgut la pena i que ens ha agradat molt. La Martina i el Biel, un 10! Ja tenim el segon sostre comarcal al sarró...

Fins la pròxima!!!

Calçotada

El diumenge passat va ser el dia escollit per anar a fer una calçotada al Celler d'Aiguaviva, un restaurant que com molt bé indica el seu nom està ubicat a la petita vila d'Aiguaviva. Feia temps que teníem pendent una calçotada més o menys multitudinària.

Com no podia ser d'una altra manera, davant d'un àpat d'aquestes magnituds molts dels membres del grup es van preparar a consciència per encarar en condicions aquest magne esdeveniment i no defraudar a la parròquia a l'hora de la veritat. Així, alguns es van dedicar a córrer mitges maratons, a fer excursions a cims de muntanyes propers o a jugar partits de tennis el mateix matí del diumenge; d'altres simplement van fer desdejuni des de feia una setmana (abstinència total d'injerència d'aliments) per tal d'encabir el major nombre de calçots a l'estomac buit i famolenc... Com veieu, els mètodes de preparació són diversos i val a dir que tots van funcionar ja que no recordo que sobrés res de res...

Menció especial s'ha de fer, també, a les tàctiques seguides pels comensals: alguns van començar a demanar calçots quan encara faltaven companys per arribar; d'altres es van asseure estratègicament per intentar estar en una zona amb menys famèlics per metre quadrat; finalment n'hi va haver que van amagar deliberadament les safates de carn i/o botifarra que, misteriosament, no van aparèixer fins al final, quan ja tothom estava fent la digestió.

En fi, el jurat no va tenir en compte aquestes "jugarretes" i, veient la següent foto, va donar finalment el premi al "calçotaire amb major estil" al nostre company Xerà!

Calçotaire amb major estil

El premi al "major nombre de calçots ingerits per minut" va estar molt disputat i el jurat va decidir canviar de nom un cop vist el desenvolupament de la jornada: va passar a ser el premi al "major nombre de calçots ingerits per segon"... En aquest apartat hem de comentar que algun comensal, el nom del qual no direm però que comença per Pe i acaba amb Re, va intentar una de les seves típiques "makinazziones" al afirmar tan alegrament que ell sempre ho intentava però mai aconseguia comptar el nombre de calçots que menjava, donant a entendre que el nombre és tan gran que perd el compte, quan la realitat és, segurament, més complexe i té a veure amb el nombre de copes de vi amb les que acompanya al tiberi. Aquest intent vil d'influència en el jurat va ser molt descarat i finalment aquest va decidir declarar el premi desert.

Finalment el jurat va atorgar el premi especial "Mans Netes" al Sr. Muñoz sènior, per la seva serietat i netedat amb les que va deglutir els calçots, tal i com es pot observar en el següent document gràfic:

Premi especial "Mans Netes" al Sr. Carod Muñoz

Bé, finalment la vetllada va transcórrer sense cap tipus més d'imprevist. Amb la panxa plena i els cors contents, vam enfilar la nostra tornada cap a la bonica vila del pingüí (àlies Jaques). Deixo algunes fotos per deixar constància de l'àpat:

Botifarres blanques i negres ("okunowos")

Mongetes (les de menjar... no monges petites)

Patates al caliu

Karnaka



Crema Catalanufa

Pròximament tindrà lloc (ja mirarem d'organitzar-ho) la II Calçotada, però aquest cop comprada i feta per nosaltres. El jurat no admetrà suborns!

Fins la pròxima!

Calçotada's Day

Doncs si, ja està aquí... el Calçotada's Day sembla ser que és ja una realitat... Desprès de molt de temps i molts intents, el proper 15 de març ens reunirem tots plegats (amb alguna baixa sentida) al CELLER D'AIGUAVIVA per celebrar amb goig i joia aquesta nostra tradició.

Us mantindrem informats...

St. Jeroni (primer Sostre Comarcal!!!)

Dades de la ruta:

Data: 28/02/2009
Temps pujada: 1h 32min (*)
Temps baixada: 1h 25min (*)
Temps total: 2h 57min (*)
Distància: 7,0 - 7,5 km
Alçada mínima: 970 m
Alçada màxima: 1.236 m
Desnivell: 266 m
Dificultat: Fàcil

(*) S'ha de tenir en compte que aquests temps són al ritme que ha marcat la Martina. En condicions normals, el temps fixat per l'anada i la tornada són 2h 5min.


Aproximació:

Són les 10:05 hores del matí del dissabte 28 de febrer del 2009. Amb una hora de retard (Dios!!! Com costa anar puntual quan tens dues criatures!!!), quatre intrèpids aventurers el nom dels quals (Biel, Martina, Ingrid i Marc) perduraran en la història per la seva gosadia i valentia, es disposen a afrontar una gesta digna de ser contada als meus (esperem) futurs néts. A aquesta hora agafem el vehicle i ens dirigim a les mai prou ponderades muntanyes de Montserrat. L'objectiu té un nom: St. Jeroni (1.236 m), la muntanya més alta d'aquest massís i sostre comarcal de dues comarques, el Bages i l'Anoia. Comença, doncs, el "Projecte Sostres Comarcals"!

Aproximadament una hora desprès arribem a l'aparcament del Santuari de Montserrat, al qual hem accedit per un accés provisional regulat semafòricament ja que fa poc hi va haver un despreniment de roques que va tallar la carretera i el cremallera i que va causar, si no ho recordo malament, algun mort i tot. Precisament el cremallera encara no ha pogut reobrir el seu servei i per carretera només espot accedir a Montserrat els caps de setmana des de les 7.00h fins a les 22.00h, essent l'Aeri de Montserrat l'únic mitjà de transport que funciona amb normalitat.

Ruta:

Per accedir a St. Jeroni es pot fer des del mateix Santuari (720 m), però com que anàvem amb dos nens vàrem decidir agafar el Funicular de St. Joan per iniciar la nostra caminada des de la seva estació superior (970 m d'altitud).

Vista del Santuari de Montserrat des del Funicular de St. Joan

A les 11h 52 min (déu ni do el retard!!!) començàvem a caminar. Tot just sortir de l'estació superior del Funicular de St. Joan s'ha d'agafar la desviació cap a la dreta i només havent caminat uns pocs centenars de metres i just quan el camí fa un gir cap a l'esquerra queda davant nostre una de les imatges més impressionants de les muntanyes de Montserrat: la que ens mostra la Prenyada, l'Elefant i la Mòmia, tres dels cims més clàssics del massís.

Vista de la Prenyada, l'Elefant i la Mòmia

El camí en general està en molt bones condicions, amb nombrosos trams d'escales i amb baranes per no caure. A més és ample i, en aquesta primera mitja part de recorregut, molt planer. Una mica més endavant i aquest cop a la nostra ma esquerra trobem uns altres cims clàssics: La Gorra Marinera, Les Magdalenes i La Gorra Frígia.

Vista de La Gorra Marinera, Les Magdalenes i La Gorra Frígia

Per la nostra sorpresa, la Martina està aguantant com una campiona i encara no ha demanat cap vegada que la pugéssim a coll o que estava cansada. Està feta tota una excursionista!!! Aquí podem veure, per exemple, al Biel i a la Martina movent-se amb soltura en un dels trams un pèl més complicats del recorregut...

Un dels passos més complicats

Com??? Que no són el Biel i la Martina??? Vols dir que no??? Mmmmm.... Potser no... Jejeje. M'he confós... jejeje. Deuen ser uns dels molts escaladors que vam veure... Com??? Que tampoc vam passar per aquí??? Sssshhhttt!!! Que havia colat!!! Jejeje... Bé, em diuen que el nostre camí era bastant més fàcil del que es veu a la fotografia...

Més vistes espectaculars, aquest cop del Lloro i del famossísim i celebèrrim Cavall Bernat:

Vistes d'El Lloro i del Cavall Bernat

A partir de la meitat del camí aproximadament, aquest deixa de ser planer i comença a tenir trams de forta pujada, tot i que segueix estant en perfectes condicions, molt ample i sense cap mena de perill. Com hem dit hi han molts trams amb escales i trams que, fins i tot, estan cimentats amb formigó. Aquí si que la Martina ja comença a demanar el "gegant del pi", famosa postura on un servidor es posa a la Martina sobre les espatlles i que sol anar acompanyat pel seu crit de guerra favorit: "Tini Tinààààà!!!".

La foto de l'Ingrid més vermella que un tomàquet per l'esforç ha estat censurada, però al seu favor he de dir que va aguantar com una "jabata" i això que va dur tota l'estona el Biel amb la motxilleta. I la sort és que no hi han auto-fotos perquè el meu jo també estava... com ho diríem... una mica perjudicat... jajaja. Això de carregar-se 12 kg de nena a les espatlles i pujar un cim no és bufar i fer ampolles!!!

Cap a les 13h vam arribar a una petita església (l'església de St. Jeroni) a on hi havia bastanta gent fent un mos, ja que quedava un pèl arrasarada del vent que començava a fer. Nosaltres, com que encara teníem feina a fer, vàrem seguir cap al cim.

Uns 10 minuts després ja veiem les escales que ens havien de dur de dret cap al cim. Potser el fet de veure-ho tan a prop o les ganes d'arribar, van fer que ens acceleréssim en aquest moment i a punt vam estar de tenir una "pajara" (no sé perquè em van venir la paraula "Collbató" a la ment... jejeje), però al final, vam fer el cim!!!

La família al complet al cim del St. Jeroni

La baixada la vam iniciar gairebé a l'instant per dues raons: feia un vent que una mica més i se'ns endú a la Martina (al Biel no... aquest no se l'emporta el vent... jajaja) i estava el cel enteranyinat així que tampoc no vam poder gaudir al 100% de les vistes espectaculars del Montserrat, el Pirineu i de Mallorca (es veu Mallorca els dies de bon temps)

Amb alguna paradeta per fer un mos, vam anar baixant fins a arribar de nou a l'estació superior del Funicular de St. Joan. Eren les 14h 50 min aproximadament. Una mica cansats però molt contents: el nostre primer Sostre Comarcal havia estat conquerit!!!

Inscripció al St. Jeroni

Vam aprofitar la tarda per dinar i fer una breu visita al Santuari de Montserrat i a la Moreneta, i comprar una mica de mató i pastís de formatge típics d'aquestes contrades...

Ben aviat, més Sostres Comarcals!!!