Fumes? No... Can Tabaco!

El passat diumenge 17 de maig vam coincidir tots (això no és fàcil últimament) per celebrar l'aniversari conjunt de l'Eva i de la Vale. Al ser tanta gent s'ha de buscar un lloc on hi hagi cabuda per tota la gent adulta (12), cadires pels petits (5) i espai per estacionar tots els cotxets... i en aquest sentit he de felicitar a les encarregades de la logística (l'Eva i la Vale) perquè la tria del lloc va ser tot un èxit. I és que hi ha vegades que més que un grup d'amics semblem uns comercials de Jané o d'alguna altra marca de cotxes per bebès... jajaja

El restaurant al qual vam dirigir-nos per celebrar tant importants efemèrides va ser Can Tabaco de la mai prou ponderada vila de Puigmoltó. Ja havíem assistit a aquest establiment una vegada i la veritat és que n'hem sortit bastant contents els dos cops, amb plats sense masses pretensions però a l'altura del que s'espera pel preu que pagues.

Valguin com a exemples els següents plats que van triar alguns dels comensals:

Pop a la gallega (no... a la galleda no... a la gallega!!!)

Canelons de ceps (Cep Guardiola??? Oé, oé Barcça oé!!!)

Callos (no, no... no us insulto... és el nom del plat)




Granissat de maduixa amb menta

Coulant de xoxolata (per "coulades" la que vam fer el Pere i jo l'altre dia per comprar les entrades per Roma!!!)

I valgui, també com exemple, la següent foto per veure com queden els plats quan a la vora hi ha autèntics devoradors de menjar com alguns dels que tenim a la colla...

Lo que queda del coulant...

La vetllada va passar enmig de rialles i bromes, només interrompudes per l'esglai que vam tenir quan ens pensàvem que al Pere se li havia creuat una faveta amb foie al coll i no podia respirar. Un intrèpid fotògraf va captar aquest moment i va tenir la sang freda de no deixar la càmera en uns instants tan crucials. Vegin al Pere degustant (deglutint) les favetes amb foie...

Un home feliç degustant les favetes amb foie...

També hi va haver moments pel relax, pels tocaments amb confiança entre amics com el que es van prendre aquests dos homes de la fotografia (recordem que aquest és un espai patrocinat pels clubs Brigitte i Estel...). :-)

Homes difrutant del moment

És moment aquest de retre un petit homenatge a una de les nostres amigues més estimades, de la que estem més orgullosos... Un dinar o un sopar sense ella no és el mateix. Apareix sempre en el moment oportú i ens fa gaudir, sobretot als homes, d'una manera que només ella sap... Quants moment i quins moments!!! S'ha convertit ja en un clàssic i tot i que no recordem quan de temps fa que està entre nosaltres, el que si sabem és que hi estarà molt de temps més...

Estic parlant, com no, de la nostra amiga Melody!!! (que us pensàveu???)

La nostra estimada Melody

Finalment, us adjunto una foto mítica, una foto en la que hi ha la crême de la crême. Hi som tos, absolutament tots, grans i petits, tot i que s'espera amb impaciència que el grup augmenti, tant pel sector adult (sobretot femení) com pel sector infantil (a veure qui s'anima!)

Foto de família

Fins el pròxim aniversari!!!

Campions!!! (2)

Dissabte 16 de maig de 2009, a les 23.45h apoximadament, el Barça es proclama campió de la Lliga 2008-2009 sense jugar el seu partit, gràcies a la derrota del Real Madrid al camp del Vila-real per 3 a 2. És el segon títol de la temporada, d'una gran temporada.

Us deixo amb l'himne del Barça en diferents versions, a veure quina us agrada més...

Beth: http://www.youtube.com/watch?v=jyOY2MnW7rY
Serrat: http://www.youtube.com/watch?v=bBB0h4eZbKE&feature=PlayList&p=53DCAC886AA0AE9F&playnext=1&playnext_from=PL&index=9
House: http://www.youtube.com/watch?v=IARrWk8V8GE
Dr Calypso (ska): http://www.youtube.com/watch?v=XeA-SxgoHSQ
Gisela: http://www.youtube.com/watch?v=xJVx9_3fze8
Lax'n'busto (una de les meves preferides): http://www.youtube.com/watch?v=6iaAH_pSVYc


I us deixo també amb altres cançons relacionades amb el nostre equip, aquest Barça que ens ha emocionat de valent aquesta teporada...

Jo porto el Barça dins del meu cor (Jofre Bardagí): http://www.youtube.com/watch?v=oXK5CrMrJLE&feature=related
Barça estic boig per tu: http://www.youtube.com/watch?v=SEX1jIPZcQM&feature=related
Estopa: http://www.youtube.com/watch?v=Vc5dP03awVg&feature=related
La canço del Barça (la meva favorita): http://www.youtube.com/watch?v=GenliOf9z_M

El Chorreo al final va arribar

el vidente no anava tan errat

només va fallar el dia i el lloc

i un dels dos que entraven en joc.

Tenco els ulls i veig el 2 a 6

Amb molt menys vivim a Stanford Bridge

I ens plantem a Roma en un moment

Per això lliutarem,

Som-hi culés, no ens relaxem i

anem, anem, anem.

Perque el culé sho mereixia,

Perque el culé, porta un pitet

Perque el culé, que dissabte embogia

Perque el culé, vol el triplet

Canaletes ple de gom a gom

Anem al Prat que hi sigui tothom

Treu la senyera que anem a pitar

Madrid se quema i jo et vull convidar

Tenco els ulls i veig el 2 a 6

..

Perque el culé, vol el triplet

I ara, TOTS A ROMA!!!!!! VISCA EL BARÇA!!!

Campions!!! (1)

Dins d'aquest espiral de bogeria blaugrana en la que estem sotmesos en aquest darrer mes, el passat dimecres 13 de maig ens vam desplaçar a València (Nota de l'autor: abans que m'ho pregunteu ja us responc jo: no, no estic treballant en aquest moment... ) per presenciar un nou capítol d'aquest equip que ens està fent disfrutar de valent. Ni els culers amb més renom com l'avi Muñoz recorden una temporada com l'actual...

En aquest cas es tractava de la final de la Copa del Rei i el rival va ser el mai prou ponderat Athletic de Bilbao. Desprès d'unes 2h i 30 minuts de cotxe ens vam plantar a la capital valenciana justa abans de dinar i vàrem poder degustar alguns pinxos autèntics, barats i bastant bons.

Per passar la tarda vam disfrutar d'un visita a València amb un dels seus busos turístics, que ens van acostar cap a l'espectacular Ciutat de les Arts, el Passeig Marítim, el circuit de Formula 1 i altres zones interessants de la ciutat.

S'ha de reconèixer que l'afició de l'Athlètic de Bilbao és realment espectacular. Nosaltres ens vam passejar amb les nostres samarretes del Barça pel mig de la carpa de l'equip rival envoltats de milers i milers d'aficionats bascos i en cap moment ens vàrem sentir incomodats. Aquest és l'ambient que es vivia pel centre de València hores abans del partit.

També vam tenir temps de comprovar que, malgrat que l'harmonia entre aficions va ser total, sempre hi ha alguns descerebrats (Boixos Nois rapats i amb molts tatuatges) que buscaven brega amb aficionats rivals, i si la cosa no va anar a més va ser perquè els bascos, amb bon criteri, no van entrar en aquest joc i pel ràpid paper de la Policia Nacional, que en va detenir alguns d'ells. Però alguna cadira ens va passar volant més aprop del cap del que hauríem desitjat.

Aproximadament 1h i 30 minuts abans del partit, com va sent habitual, vam entrar al camp de Mestalla i, senyors, no m'estranya que estiguin construint un nou camp, perquè el que hi ha ara em va sorprendre per lo "cutre" que és.

Puc donar fe de les següents coses, ja que ho tinc gravat en vídeos:

1.- L'afició de l'Athletic era majoria a l'estadi, en una proporció de 2/3 parts de l'aforament total de l'estadi

2.- Les dues aficions van xiular (i molt) l'entrada del rei Borbó i l'himne de les Espanyes

3.- La presència d'una pancarta gegant (que no ha sortit per cap tele) en la que posava literalment "We are nations of Europe. GOODBYE SPAIN"

4.- La presència massiva (feia temps que no en veia tantes de juntes) de senyeres i estelades quan va sonar l'himne d'Espanya.

5.- Gerard Piqué es va posar una estelada quan estava celebrant el títol de campió (també una barretina)

6.- El Barça practica el millor futbol del mon actualment. Com a mostra botó, el gol de Xavi, que va significar el definitiu 4 a 1:

El primer títol de la temporada ja està al sac i be lligat, esperem que aquest cap de setmana caigui el segon i tinguem sort la final de la Champions... i llàstima de la Copa Catalunya, si no hauríem fet el quatriplet!!!

Iniesta, lo puto crack!

Reus, dimecres 6 de maig a les 10:30h:

El nostre avió de la companyia Ryanair amb destinació a Londres Stansted surt puntualment. A dalt, el 75% dels passatgers van amb indumentària del Barça, canten càntics culers o estan nerviosos pel partit decisiu d'aquest vespre. A la nostra butxaca, una de les 2.000 entrades pel partit de tornada de semifinals de la Champions League entre el Chelsea FC i el FC Barcelona.

Londres, 6 de maig a les 12,35h (hora local):

Acabem d'aterrar sense masses complicacions en terres londinenques. Encara queden algunes hores però els nervis comencen a aflorar...


Londres, 6 de maig a les 14h:

Hem deixat les maletes a l'habitació de l'hotel. Ens disposem a sortir, dinar una miqueta i enfilar ja cap al mític Stamford Bridge


Londres, 6 de maig a les 17.15h (2h30min abans del partit):

Arribem a Stamford Bridge. Les portes encara no estan obertes però es comença a respirar ambient, sobretot dels aficionats del barça que s'han desplaçat en massa.

Un cop localitzat l'estadi, busquem algun bar o pub on prendre l'última cervesa abans d'entrar al camp, però per sorpresa nostra tots, absolutament tots, els establiments propers a l'estadi pengen un cartell on es pot llegir "Chelsea FC fans only". Acabem comprant unes llaunes a una gasolinera i bevent-nos-les a uns jardins propers...


Londres, 6 de maig a les 18h (1h45min abans del partit):

Tornem a estar al voltant de l'estadi. El moviment de gent ara es força considerable. Diem al nostre xofer que ens aparqui el nostre cotxe, que es pot veure a la foto... jejeje:




La gent del Barça es fa notar, canta, salta i balla... En una d'aquestes arriba un autocar... amb els jugadors del Barça a dins... Es desencadena una eufòria col·lectiva entre tots els seguidors que estem allà. Crits de "Barça!", "Barça!"... Això es comença a escalfar...


Londres, 6 de maig a les 18.30h (1h15min abans del partit):

Entrem al camp. Som gairebé els primers en entrar. M'estranya que el camp no sigui gaire gran, però es veu nou i ben cuidat. La zona que ens assignen als seguidors culers està molt a prop de la porteria on poca estona desprès es produiria un miracle...

Els anglesos son tan educats que ens avisen que podem rebre una pilotada dels jugadors que entrenen si no anem atents...




Londres, 6 de maig a les 19.45h:

Comença el partit. El Barça es juga estar a la pròxima final de la Champions a Roma.


Londres, 6 de maig a les 20.35h:

Mitja part. El Barça perd 1-0. De moment estem fora, però necessitem només un gol per classificar-nos...


Londres, 6 de maig a les 21.30h:

Entrem en temps de descompte... El Barça segueix perdent 1-0. La cosa està realment complicada. Necessitem un gol... Cara de desesperació entre els aficionats culers... No pot ser... Un altre cop no pot ser... Un moment... Ataca el Barça per la dreta... És Dani Alves qui controla l'esfèrica... Estem en els darrers minuts... Vinga Alves... Vinga Barça! Centra cap a l'àrea... Ningú pot controlar... la pilota cau als peus d'Eto'o...Perd l'esfèrica però aquesta cau a peus de Messi... Vinga Messi... Vinga Messi... Messi no pot xutar... Veu a Iniesta sol... Li centra la pilota... Vinga Iniesta!!! Iniesta xuta des de la frontal de l'àrea i...... GOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOLLLLL!!!!!
GOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOLLLLL!!!!!
GOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOLLLLL!!!
Ha marcat Iniesta!!!!! Ha marcat el Barça!!! Estem classificats!!!
Increïble...
Impressionant...
Històric...
Iniesta és LO PUTO CRAK!!!

http://www.youtube.com/watch?v=xWHNQQT4fAA


Londres, 6 de maig a les 22.30h:

Fa una hora que ha acabat el partit però els seguidors del Barça encara estem a les nostres localitats de l'estadi i no parem de saltar i de cridar... El que acabem de viure en directe no té preu... Encara ens dura el "subidón"... Quin partidàs... Quin partit... Mare meva... Quin partit!!!

Londres, 7 de maig a les 0:00h:

Arribem a l'hotel, exhausts però contents... Bé, contents no... contentíssims!!!


Londres, 7 de maig a les 10:00h:

Sortim del metro a la parada de Westminster. Només de sortir al carrer la visió del Big Ben ens abruma... També veiem la nòria gegant del costat del riu Tàmesis.





Desprès de fer una passejada pel parlament britànic i pel voltant del riu Tàmesis, agafem un vaixell que ens durà a fer una volta per aquest riu londinenc durant un parell d'hores i, així, de pas, veiem Londres des del riu.




Desprès anem a visitar el canvi de guàrdia al Buckingham Palace, el Picadilly Circus (on dinem), Trafalgar Square i els barris de Soho i Covent Garden. En aquest últim barri entrem en un dels múltiples pubs i ens prenem 2 pintes i mitja de cervesa cadascú en honor del nostre Barça... Que s'ho mereix! Desprès sopar, visita curta nocturna per la ciutat i cap a l'hotel un altre cop...


Londres, 8 de maig a les 10h:

Agafem l'autobús des de Liverpool Street que ens ha de dur cap a l'aeroport de Stansted. Allà agafem el vol de tornada a les 12:35h.


Reus, 8 de maig a les 15.30h:

Aterrem a aterrar a l'aeroport de Reus


Vilanova i la Geltrú a les 16.30h:

Arribem a casa convençuts d'haver viscut un partit històric, que serà recordat durant molt de temps... i nosaltres sempre podrem dir que cadascun dels 2.000 aficionats que estàvem al camp vam ajudar a l'Iniesta a marcar aquell golàs...

I es que nosaltres estàvem allà.

Chorreo històric!!!

Madrid, dissabte 2 de maig de 2009:

http://www.youtube.com/watch?v=SvsKBvNXZ_4

Encara se'm posa la pell de gallina...

"Cochinillu"'s Day

Amb una mica de retard (mai hauria dit que això de no treballar fos tant estressant!!!), em disposo a analitzar la celebració d'una nova jornada gastronòmica en motiu de l'aniversari del nostre benvolgut i mai prou ponderat amic Joan. Aprofitem per recordar que aquest és un espai patrocinat pel quiosc LA GÀRGOLA.

El dia no va començar molt bé, ja que la insistent pluja (collons... els pantans deuen estar plens ja, no???) va obligar a un ràpid però contundent canvi d'ubicació i enlloc d'anar al ja mític TROÇ vam optar per anar a la també mítica casa de Canyelles (la casa de tots).

El menú era sorpresa. Cap dels assistents sabia que hi havia un "cochinillu" per dinar. Oi que no? Val a dir que una de les avantatges de fer el mateix menú és que al xef Joan cada vegada li surt més bo tan exquisida vianda, tot i que aquest any i per motius de logística no vàrem poder gaudir de l'elaboració del plat sinó que aquest ja va ser cuit prèviament a casa del xef, que espera amb il·lusió l'edició de la nova Guia Michelín per si es premiat amb una estrella d'aquesta prestigiosa publicació.

Escopinyes "culés"

Amb les patatetes i les escopinyes clàssiques (va ser un encert no encarregar-les al Sr. Àlex perquè tots sabem la marca d'escopinyes que ens hagués encolomat!!!) es va iniciar un pica-pica mentre a la barbacoa el xef i els seus ajudants, guiats pel "pinche" de cuina principal el Sr. Albert, rostien les carns, les botifarres, les xistorres, ... que havien d'acompanyar al plat principal, el "cochinillu".

Carn, botifarres i altres viandes fetes a la brasa

Un humil servidor ha de confessar que, aquest any, li va agradar molt la carn del "cochinillu". Trobo que estava molt ben cuita i això que de tothom es conegut que no és gens fàcil coure aquest tipus de carn per tal que quedi tendre per dins i cruixent per fora. Joan: a la memòria em va venir el primer "cochinillu" que recordo haver provat, al mai prou ponderat restaurant Tovalló Verd a Sant Pere de Ribes , que fa poc va tancar les seves portes.

El famòs "cochinillu" del xef Joan

Destacar també la participació del "showman" Pere, que va amenitzar la vetllada amb un gran repertori d'anècdotes i de números que van fer riure al personal... o era l'excès d'alcohol el que feia riure al personal? De totes maneres, aquí veiem una foto del Sr. Pere en plena actuació:

En Pere i el cochinillo fent-se amics... Qui és qui?

Esperem amb ànsia i emoció el dia del treballador de l'any que ve per cruspir-se, de nou, un altre "cochinillu"!!!

Calçotada (by Pere)

Desprès de degustar amb devoció una calçotada en un restaurant ara fa uns dies (veure entrada de més avall), ens faltava la versió B de tan tradicional acte, és a dir, fer nosaltres mateixos la calçotada i arribar a casa amb aquell perfum tan personal que fa la roba desprès d'haver-te passejat al voltant del foc intentant captar el fum per tal de que la olor sigui més forta i sembli que hagis estat tota l'estona cuinant els calçots i la carn, quan la realitat és que has estat observant al "pringat de turno" mentre assaboreixes un got de Xibeca entre les mans i dones alguna ordre als "currantes" per deixar entreveure que domines el tema...

Calçots en ple procés de cocció

En aquest cas, però, el títol de "pringat de turno" estava molt clar, ja que va ser el mateix Sr. Pere el que va aprofitar l'avinentesa per colar la celebració del seu aniversari en un acte, la calçotada, que feia temps que perseguíem, amb algun que altre intent frustrat. I val a dir que va exercir de mestre de cerimònia amb una seguretat pròpia de qui porta una setmana recopilant per Internet documents gràfics i visuals de com s'ha de coure un calçot. Fer especial ressenya, també, als seus "pinches" de cuina favorits, el Sr. Ochoa i el Sr. Muñoz (júnior), que no han de fer biberons encara (que nosaltres sapiguem) i que van donar el "callo" com el qui més...

Aspecte de la carn (algun troçet xamuscadet) i la beguda oficial de l'event

Obro parèntesis: en aquest punt també vull fer una especial menció a la no-presència del Sr. Muñoz (sènior) que, segons em van informar, estava de viatge de negocis (per cert... van acabar bé els negocis?) per la capital de l'estat espanyol. Tanco parèntesis.

Per on anàvem? Ah si... la calçotada... Comentar només al Pere que segons la mai prou ponderada Viquipèdia, el diàmetre d'un calçot oscil·la entre els 1,7 i 2,5 cm, així que el pròxim cop que a la parada del mercat li intentin vendre uns calçots de la mida d'un plàtan (de Canàries) o d'un carabassó estaria bé que mitjançant les seves tècniques de persuasió declinés acceptar aquest producte... jajaja.

També s'ha de comentar l'elegant vestit de gala del qual va presumir l'amfitrió i que es pot observar en la següent fotografia, ara que les coses van bé per Can Barça...

L'amfitrió amb la sudadera del Barça i amb cara de pocs amics...

Però que fàcil és lluir aquesta camiseta ara, eh? Però on estava aquesta camiseta en l'època d'en Gaspart, eh Sr. Pere??? Estava enterrada al fons de l'armari... segur... On estava aquesta camiseta a l'època del "tema zanjat- Baix cap concepte" o a l'època de "tu eres muy malo - siempre negativo, nunca positivo"??? Que fàcil és lluir ara aquest escut... jejeje

Aquí veiem una altra instantània de l'amfitrió amb la (seva?) botifarra entre les mans... Com es nota que està acostumat a traginar coses de pes...

L'amfitrió amb la (seva?) botifarra

Finalment, vam poder degustar amb molt bona companyia tan exquisides viandes (calçots, carn, xoriços, xistorres, botifarra, "panceta", galta de porc, carxofes...) que estaven excel·lentment cuites al foc sota la batuta del Sr. Pere. Això si, el que va triomfar va ser la salsa pels calçots que el Sr. Pere es va currar la nit abans... Exquisida!!!

L'èxit va ser tan rotund que fins i tot el Biel va voler provar algun que altre calçot

Biel... un gran calçotaire amb un gran futur sibarita

Tot i que l'aniversari ja es passat, aprofitem aquest espai per reafirmar-nos en el que ja vam dir en el seu dia: moltes felicitats, Pere, pel teu aniversari!!!

Restaurant Gaig

En època de crisis, els membres de Jamàs, que som uns fervents seguidors declarats del Zapatero, ZP o com es digui, seguim fidelment les seves doctrines i fem exactament allò que aconsella per tal de superar aquesta crisis en la que estem submergits: consumir!!! (i gastar!!!)

Ara que parlo de política, m'assalta un dubte: què és millor per un territori o per un país, que hi hagi poques opcions polítiques (bipolarisme) o que n'hi hagin moltes (multipartidisme)??? Deixo aquest debat sobre la taula... Si algú vol opinar al respecte, ho pot fer a l'apartat de "comentaris" del final de l'article... Que perquè pregunto ara jo això??? No... per res... però al sopar una mica més i ens tirem el Menú Degustació per sobre parlant d'això!!! Jajaja...

Bé, al que anava, la qüestió és que feia temps que volíem gastar-nos alguns dels diners per tal de facilitar l'entrada a Jamàs a alguns nous membres que realment desitgin i els hi agradi formar part d'aquesta petita però alhora gran comunitat. I què millor que gastar-los compartint companyia al voltant d'una taula (rodona si pot ser, si us plau) deglutint un gran àpat i bevent uns grans vins... no?

El lloc triat aquest cop va ser el restaurant amb estrella Michelin (com no...) d'un dels cuiners mítics de les terres catalanes: estem parlant del Sr. Carles Gaig i del seu Restaurant Gaig, ubicat a la cantonada del carrer Aragó amb el carrer Aribau de Barcelona. El local es prou modern i espectacular, amb una planta baixa amb sofàs per prendre alguna copeta, mentre que el restaurant està ubicat a la primera planta. Bona decoració i excel·lent el servei, molt nombrós i molt amable. Això si, al local es pot fumar. La taula que ens va tocar, com no podia ser d'una altra manera, era rodona...

Amb un parell de dubtes entre els comensals, ens vam decantar gairebé sense mirar la carta pel Gran Àpat, o el que és el mateix, el menú degustació del restaurant que obliga a que sigui tota la taula qui ho demani. En aquest punt em veig en la obligació de recordar el nostre lema "Si hi ha menú degustació, no diguis mai que no!!!". Així resumidament us explico que vam menjar:

- Aperitius 1: Ametlles "garrapinyades"; tomàquets "cherry" coberts d'olivada negra; bunyols de bacallà; croquetes; delícies de formatge blau; xips
- Aperitius 2: Cata de quatre olis d'alta gamma
- Entrant: Sopa de patata amb botifarra negre i cruixent de pernil ibèric
- Primer plat 1: Coca prima de carabassó, tomàquet i anguila fumada
- Primer plat 2: Bullabessa amb calamar, peix rata (lleig però exquisit), i allioli amb safrà
- Primer plat 3: Caneló amb salsa trufada
- Segon plat 1: Cuetes de rap amb pèsols de Llavaneres
- Segon plat 2: Magret d'ànec amb peres
- Postres 1: Postres de crema catalana amb gelat de llimona
- Postres 2: Flam de soja amb xocolata negra i xocolata blanca
- Selecció de pastes i "petits fours"
- Cafès i licors

Us deixo amb algunes imatges de la jornada, que espero que veieu amb la panxa plena, sinó voleu que la gana us assalti. Us he de reconèixer que vaig oblidar fotografiar un dels plats mítics, el de "Cuetes de rap amb pèsols de Llavaneres", doncs sembla ser que la ingesta d'alcohol era ja força considerable... jajaja (No, és broma: no em toca mai res però aquest dia va i em toca dur el cotxe en el sorteig celebrat davant notari a les instal·lacions del mai prou ponderat Club Tennis Vilanova). En fi, que falta la foto d'un dels plats...

Aperitius diversos

Cata d'olis de gamma alta

Entrant: Sopa de patata amb botifarra negra i cruixent de pernil ibèric

Primer plat 1: Coca prima de carabassó, tomàquet i anguila fumada

Primer plat 2: Bullabessa amb calamar, peix rata i allioli amb safrà

Primer plat 3: Caneló amb salsa trufada

Segon plat 2: Magret d'ànec amb peres

Postres 1: Postres de crema catalana amb gelat de llimona

Postres 2: Flam de soja amb xocolata negra i xocolata blanca

Cafès i licors

Com és també habitual entre nosaltres, vam disparar algunes preguntes als pobres cambrers que encara ara s'estan recuperant de l'ensurt, de l'estil de "perquè la punxa del mig de la forquilla està lleugerament més aixecada que la resta?", o comentaris que, per sort, no va sentir el chef com "Carles Gaig... fes-nos un gag...". Targeta vermella directe per l'autor d'aquesta frase...

La simbiosi entre clients i restaurant es plasma en aquesta foto en la que el mític Carles Gaig es presta amb molta amabilitat a fer-se unes fotos amb nosaltres, suposo que per tal que en un futur ell pugui penjar la nostra foto al restaurant a l'estil d'aquells que pengen les fotos dels famosos que els visiten: Ronaldinho, Jordi Pujol, Jordi LP, Jamàs... I és que no tothom pot presumir d'haver tingut com a clients a la Comunitat de Jamàs en ple...

Els membres de Jamàs amb el chef Carles Gaig

Val a dir que a la tornada, al meu cotxe, vaig tenir un fiambre al seient de darrera que roncava des de just sortir del pàrquing fins a la cantonada c/ Pare Garí amb c/ Pelegrí Ballester... jajaja

Jamàs i cadascun dels seus membres, van acumulant estrelles!!!

La Talaia del Montmell (Sostre Comarcal)

Introducció:

Aquesta, tot i ser una excursió curta i amb no gaire desnivell, té una certa dificultat tècnica, que no la fa apta per a tots els públics, com vam poder comprovar nosaltres amb una nena de 2,5 anys i un nen de 4 mesos. Tot i la existència d'alguns punts crítics, la ruta ens va agradar molt, combinant vegetacions i terrenys molt diversos.


Dades de la ruta:

Data: 15/03/2009
Temps pujada: 1h 40 min (*)
Temps baixada: 1h 15 min (*)
Temps total: 2h 55 min (*)
Distància: 5 km
Alçada mínima: 600 m
Alçada màxima: 861 m
Desnivell: 261 m
Dificultat: Mitjana

(*) S'ha de tenir en compte que aquests temps són al ritme que ha marcat la Martina. En condicions normals, el temps fixat per l'anada i la tornada són 2h.


Aproximació:

No hi ha manera! Quan no és una cosa és una altra... El cas és que, des de que som pares, mai aconseguim anar sobre l'horari previst. El retard en l'inici va ser aproximadament d'una hora: volíem començar a caminar cap a les 10h i no ho vam fer fins les 11.15h! Aquest cop, però, la causa va ser una lamentable gastroenteritis de la Martina que la va fer vomitar al cotxe tot just sortíem de Vilanova (a dia d''avui encara no es pot entrar al cotxe de la pudor que fa!!!)... Si, si... ho sé, ha estat el "Moment fastigoset" de l'article... jajaja. Vam haver de tornar cap a casa a canviar-nos i, en principi, a avortar l'excursió. Però veient que la Martina es tornava a animar molt i que era ella mateixa la que insistia a sortir a caminar, vam decidir fer un segon intent.

Fam enfilar la "Carretera del Pantano", molt coneguda entre nosaltres per ser testimoni mut de nombroses "pàjares" ciclistes (per no crear mal rotllo no cito noms... jajaja). El destí final era arribar a la bonica vila de la Joncosa de Montmell (dic bonica perquè ho deu ser... de fet, jo no l'he visitat mai), passant per les mai prou ponderades poblacions de L'Arboç, Llorenç del Penedès, Banyeres del Penedès, Lavabos del Penedès... ai no! Aquesta última em sembla que m'he colat!!! Jajaja

El fet és que sortint del poble de la Joncosa de Montmell hi ha un trencall a ma dreta que ens duu a una àrea recreativa on hi han barbacoes suposo que perquè els pixapins domingueros (jo el primer) facin els seus àpats en el que els hi deu semblar al bell mig de la natura... Bé, la qüestió és que el camí deixa d'estar asfaltat i es torna en pista forestal... Cagumcoi! Entre el vomit i el trote de la pista forestal em vaig deixar un any de vida del cotxe en l'excursió!!! I 6 euros de la neteja posterior!!! Jajaja

Al arribar a l'àrea recreativa vam aparcar el cotxe i vam començar a caminar. Eren les 11.15h del matí.

Dos dels intrèpids aventurers

Ruta:

A 5 minuts del cotxe trobem l'església Nova del Montmell, que segons un cartell que vam veure l'estan reformant des de l'any 2000. És molt a prop d'aquí on s'agafa un trencall cap a la dreta i el camí comença a agafar pendent.


Uns 10 minuts desprès arribem a una bifurcació degudament senyalitzada (de fet, tota la ruta està degudament senyalitzada... és un del punts positius de l'excursió) i nosaltres girem cap a la dreta en direcció a l'església de Sant Miquel i cap a la Talaia del Montmell. La ruta que fem és circular i aquest serà el punt on, desprès de fer la volta, tornarem. És possible, doncs, fer la ruta al revés de com la vam fer nosaltres...

Arribant a l'ermita de St. Miquel

En un camí sense masses complicacions (de moment) i desprès de no gaire temps (potser uns 10 minuts més) arribem a l'església de Sant Miquel, que ofereix fantàstiques vistes de la comarca del Baix Penedès.

L'ermita de Sant Miquel

Una amable família ens fa una foto i desprès la conversació és, aproximadament, la següent:

Marc: Som-hi cap al cim!!!
Senyor X (sorprès): Aneu a la Talaia del Montmell???
Marc: Si...
Senyor X (encara més sorprès): Amb els nens???
Marc: Si...

(silenci)

Ingrid (preocupada): Perquè ho diu?
Senyor X: No, per res.
Ingrid (encara més preocupada): Què és molt difícil???
Senyor X: Home... a partir d'ara el camí es complica una mica... per no dir bastant
Marc (fent-se el segur i, perquè no dir-ho, fent-se una mica el xulillo): Si, si... ja ho sabem.
Senyor X: ... i es necessiten les mans per progressar...
Marc (demostrant una seguretat que no sentia): És possible... Si no ho veiem clar ja girarem cua! (En plan: deixa ja de preocupar a la meva família!!! jajaja)
Senyora Y que anava amb el Senyor X: per l'altra banda potser no puja tant...
Marc: Si... es veritat... De fet volem fer la ruta circular...
Senyora Y que anava amb el Senyor X: Ah...
Senyor X, dirigint-se a la Senyora Y: Si ell ja coneix la zona i dominen el terreny (es a dir, si son experts) també ho poden fer per aquí... (en plan... allà ells!!!)

(Fi de la conversa)

Resultat final:

Senyora Y: sorpresa
Senyor X: sorprès i "picat"
Ingrid: preocupada
Marc: segur (exteriorment) i acollonit (interiorment)... Jajaja

Conversa immediata desprès de quedar-nos sols:

Ingrid: Marc, vols dir que hem de seguir???
Marc: Que si, Ingrid, que si... Si ho veiem molt difícil ja girarem cua...

(Nota de l'autor: aquí el Marc tenia el foradet del cul MOOOOLT petit!!! I les castanyueles per corbata...)


El fet és que vam seguir i, efectivament, com era d'esperar, el camí es va complicar de sobte, amb passos realment complicats sobretot si vas amb un nen de menys de 4 mesos penjat en una motxilla o si portes una nena de 2 anys i mig a collibè. L'escena i els comentaris següents us els podeu imaginar: camí molt empinat, amb moltes roques, necessitat d'usar les mans, "Marc, collons, que jo per aquí no passo!!!", trams bastant aeris, la Martina dient "Jo vull escalar tota sola!!!", nervis, la família XY que ens observa de lluny, ... Hi va haver-hi un moment que, per treure ferro a l'assumpte i desdramatitzar la situació vaig estar a punt de comentar: "Mireu quin paisatge més bonic!!!" Sort que no ho vaig fer... Si arriben a mirar endarrere o avall, hagués sigut pitjor, les cames haguessin començat a tremolar i ja em veig amb l'helicòpter de la Generalitat rescatant-nos als quatre... jajaja

Imatge del coll entre la creu i el castell (que es veu al fons)

Bé, la veritat és que exceptuant alguns trams (mitja dotzena) la resta del camí es va deixar fer i amb relativament poc temps (mitja horeta) ens vam plantar en un coll que hi ha entre el castell de Montmell i una creu. A partir d'allà, va anar carenejant uns 40 minuts més en un camí molt més senzill i fàcil fins a arribar al nostre objectiu: el cim de la Talaia del Montmell.

Vista endarrere de camí cap al cim. Veiem la creu i el castell

El cim el vam fer aproximadament a les 12.55h. Com molts altres sostres comarcals, té un vèrtex geodèsic característic.

Hem fet el cim!!!

La baixada té un primer tram complicat però crec que realment, però desprès s'aplana molt i la vegetació canvia per complet. Si fins ara la vegetació s'havia limitat a quatre arbustos la única feina dels quals era esgarrinxar-nos les cames, a partir de mitja baixada s'entra en un bosc bastant frondós en el que destaca el "pi de les tres soques" i el camí es totalment pla i, fins i tot, en algun tram, té pendent ascendent i tot. A les 2h i 45 minuts arribem al punt de sortida de la ruta circular que ja hem comentat abans i amb 10 minuts més arribem al cotxe.

El pi de les tres soques

Tot i haver patit en alguns moment, comentem que la excursió ha valgut la pena i que ens ha agradat molt. La Martina i el Biel, un 10! Ja tenim el segon sostre comarcal al sarró...

Fins la pròxima!!!

Calçotada

El diumenge passat va ser el dia escollit per anar a fer una calçotada al Celler d'Aiguaviva, un restaurant que com molt bé indica el seu nom està ubicat a la petita vila d'Aiguaviva. Feia temps que teníem pendent una calçotada més o menys multitudinària.

Com no podia ser d'una altra manera, davant d'un àpat d'aquestes magnituds molts dels membres del grup es van preparar a consciència per encarar en condicions aquest magne esdeveniment i no defraudar a la parròquia a l'hora de la veritat. Així, alguns es van dedicar a córrer mitges maratons, a fer excursions a cims de muntanyes propers o a jugar partits de tennis el mateix matí del diumenge; d'altres simplement van fer desdejuni des de feia una setmana (abstinència total d'injerència d'aliments) per tal d'encabir el major nombre de calçots a l'estomac buit i famolenc... Com veieu, els mètodes de preparació són diversos i val a dir que tots van funcionar ja que no recordo que sobrés res de res...

Menció especial s'ha de fer, també, a les tàctiques seguides pels comensals: alguns van començar a demanar calçots quan encara faltaven companys per arribar; d'altres es van asseure estratègicament per intentar estar en una zona amb menys famèlics per metre quadrat; finalment n'hi va haver que van amagar deliberadament les safates de carn i/o botifarra que, misteriosament, no van aparèixer fins al final, quan ja tothom estava fent la digestió.

En fi, el jurat no va tenir en compte aquestes "jugarretes" i, veient la següent foto, va donar finalment el premi al "calçotaire amb major estil" al nostre company Xerà!

Calçotaire amb major estil

El premi al "major nombre de calçots ingerits per minut" va estar molt disputat i el jurat va decidir canviar de nom un cop vist el desenvolupament de la jornada: va passar a ser el premi al "major nombre de calçots ingerits per segon"... En aquest apartat hem de comentar que algun comensal, el nom del qual no direm però que comença per Pe i acaba amb Re, va intentar una de les seves típiques "makinazziones" al afirmar tan alegrament que ell sempre ho intentava però mai aconseguia comptar el nombre de calçots que menjava, donant a entendre que el nombre és tan gran que perd el compte, quan la realitat és, segurament, més complexe i té a veure amb el nombre de copes de vi amb les que acompanya al tiberi. Aquest intent vil d'influència en el jurat va ser molt descarat i finalment aquest va decidir declarar el premi desert.

Finalment el jurat va atorgar el premi especial "Mans Netes" al Sr. Muñoz sènior, per la seva serietat i netedat amb les que va deglutir els calçots, tal i com es pot observar en el següent document gràfic:

Premi especial "Mans Netes" al Sr. Carod Muñoz

Bé, finalment la vetllada va transcórrer sense cap tipus més d'imprevist. Amb la panxa plena i els cors contents, vam enfilar la nostra tornada cap a la bonica vila del pingüí (àlies Jaques). Deixo algunes fotos per deixar constància de l'àpat:

Botifarres blanques i negres ("okunowos")

Mongetes (les de menjar... no monges petites)

Patates al caliu

Karnaka



Crema Catalanufa

Pròximament tindrà lloc (ja mirarem d'organitzar-ho) la II Calçotada, però aquest cop comprada i feta per nosaltres. El jurat no admetrà suborns!

Fins la pròxima!

Calçotada's Day

Doncs si, ja està aquí... el Calçotada's Day sembla ser que és ja una realitat... Desprès de molt de temps i molts intents, el proper 15 de març ens reunirem tots plegats (amb alguna baixa sentida) al CELLER D'AIGUAVIVA per celebrar amb goig i joia aquesta nostra tradició.

Us mantindrem informats...

St. Jeroni (primer Sostre Comarcal!!!)

Dades de la ruta:

Data: 28/02/2009
Temps pujada: 1h 32min (*)
Temps baixada: 1h 25min (*)
Temps total: 2h 57min (*)
Distància: 7,0 - 7,5 km
Alçada mínima: 970 m
Alçada màxima: 1.236 m
Desnivell: 266 m
Dificultat: Fàcil

(*) S'ha de tenir en compte que aquests temps són al ritme que ha marcat la Martina. En condicions normals, el temps fixat per l'anada i la tornada són 2h 5min.


Aproximació:

Són les 10:05 hores del matí del dissabte 28 de febrer del 2009. Amb una hora de retard (Dios!!! Com costa anar puntual quan tens dues criatures!!!), quatre intrèpids aventurers el nom dels quals (Biel, Martina, Ingrid i Marc) perduraran en la història per la seva gosadia i valentia, es disposen a afrontar una gesta digna de ser contada als meus (esperem) futurs néts. A aquesta hora agafem el vehicle i ens dirigim a les mai prou ponderades muntanyes de Montserrat. L'objectiu té un nom: St. Jeroni (1.236 m), la muntanya més alta d'aquest massís i sostre comarcal de dues comarques, el Bages i l'Anoia. Comença, doncs, el "Projecte Sostres Comarcals"!

Aproximadament una hora desprès arribem a l'aparcament del Santuari de Montserrat, al qual hem accedit per un accés provisional regulat semafòricament ja que fa poc hi va haver un despreniment de roques que va tallar la carretera i el cremallera i que va causar, si no ho recordo malament, algun mort i tot. Precisament el cremallera encara no ha pogut reobrir el seu servei i per carretera només espot accedir a Montserrat els caps de setmana des de les 7.00h fins a les 22.00h, essent l'Aeri de Montserrat l'únic mitjà de transport que funciona amb normalitat.

Ruta:

Per accedir a St. Jeroni es pot fer des del mateix Santuari (720 m), però com que anàvem amb dos nens vàrem decidir agafar el Funicular de St. Joan per iniciar la nostra caminada des de la seva estació superior (970 m d'altitud).

Vista del Santuari de Montserrat des del Funicular de St. Joan

A les 11h 52 min (déu ni do el retard!!!) començàvem a caminar. Tot just sortir de l'estació superior del Funicular de St. Joan s'ha d'agafar la desviació cap a la dreta i només havent caminat uns pocs centenars de metres i just quan el camí fa un gir cap a l'esquerra queda davant nostre una de les imatges més impressionants de les muntanyes de Montserrat: la que ens mostra la Prenyada, l'Elefant i la Mòmia, tres dels cims més clàssics del massís.

Vista de la Prenyada, l'Elefant i la Mòmia

El camí en general està en molt bones condicions, amb nombrosos trams d'escales i amb baranes per no caure. A més és ample i, en aquesta primera mitja part de recorregut, molt planer. Una mica més endavant i aquest cop a la nostra ma esquerra trobem uns altres cims clàssics: La Gorra Marinera, Les Magdalenes i La Gorra Frígia.

Vista de La Gorra Marinera, Les Magdalenes i La Gorra Frígia

Per la nostra sorpresa, la Martina està aguantant com una campiona i encara no ha demanat cap vegada que la pugéssim a coll o que estava cansada. Està feta tota una excursionista!!! Aquí podem veure, per exemple, al Biel i a la Martina movent-se amb soltura en un dels trams un pèl més complicats del recorregut...

Un dels passos més complicats

Com??? Que no són el Biel i la Martina??? Vols dir que no??? Mmmmm.... Potser no... Jejeje. M'he confós... jejeje. Deuen ser uns dels molts escaladors que vam veure... Com??? Que tampoc vam passar per aquí??? Sssshhhttt!!! Que havia colat!!! Jejeje... Bé, em diuen que el nostre camí era bastant més fàcil del que es veu a la fotografia...

Més vistes espectaculars, aquest cop del Lloro i del famossísim i celebèrrim Cavall Bernat:

Vistes d'El Lloro i del Cavall Bernat

A partir de la meitat del camí aproximadament, aquest deixa de ser planer i comença a tenir trams de forta pujada, tot i que segueix estant en perfectes condicions, molt ample i sense cap mena de perill. Com hem dit hi han molts trams amb escales i trams que, fins i tot, estan cimentats amb formigó. Aquí si que la Martina ja comença a demanar el "gegant del pi", famosa postura on un servidor es posa a la Martina sobre les espatlles i que sol anar acompanyat pel seu crit de guerra favorit: "Tini Tinààààà!!!".

La foto de l'Ingrid més vermella que un tomàquet per l'esforç ha estat censurada, però al seu favor he de dir que va aguantar com una "jabata" i això que va dur tota l'estona el Biel amb la motxilleta. I la sort és que no hi han auto-fotos perquè el meu jo també estava... com ho diríem... una mica perjudicat... jajaja. Això de carregar-se 12 kg de nena a les espatlles i pujar un cim no és bufar i fer ampolles!!!

Cap a les 13h vam arribar a una petita església (l'església de St. Jeroni) a on hi havia bastanta gent fent un mos, ja que quedava un pèl arrasarada del vent que començava a fer. Nosaltres, com que encara teníem feina a fer, vàrem seguir cap al cim.

Uns 10 minuts després ja veiem les escales que ens havien de dur de dret cap al cim. Potser el fet de veure-ho tan a prop o les ganes d'arribar, van fer que ens acceleréssim en aquest moment i a punt vam estar de tenir una "pajara" (no sé perquè em van venir la paraula "Collbató" a la ment... jejeje), però al final, vam fer el cim!!!

La família al complet al cim del St. Jeroni

La baixada la vam iniciar gairebé a l'instant per dues raons: feia un vent que una mica més i se'ns endú a la Martina (al Biel no... aquest no se l'emporta el vent... jajaja) i estava el cel enteranyinat així que tampoc no vam poder gaudir al 100% de les vistes espectaculars del Montserrat, el Pirineu i de Mallorca (es veu Mallorca els dies de bon temps)

Amb alguna paradeta per fer un mos, vam anar baixant fins a arribar de nou a l'estació superior del Funicular de St. Joan. Eren les 14h 50 min aproximadament. Una mica cansats però molt contents: el nostre primer Sostre Comarcal havia estat conquerit!!!

Inscripció al St. Jeroni

Vam aprofitar la tarda per dinar i fer una breu visita al Santuari de Montserrat i a la Moreneta, i comprar una mica de mató i pastís de formatge típics d'aquestes contrades...

Ben aviat, més Sostres Comarcals!!!