Restaurant Gaig

En època de crisis, els membres de Jamàs, que som uns fervents seguidors declarats del Zapatero, ZP o com es digui, seguim fidelment les seves doctrines i fem exactament allò que aconsella per tal de superar aquesta crisis en la que estem submergits: consumir!!! (i gastar!!!)

Ara que parlo de política, m'assalta un dubte: què és millor per un territori o per un país, que hi hagi poques opcions polítiques (bipolarisme) o que n'hi hagin moltes (multipartidisme)??? Deixo aquest debat sobre la taula... Si algú vol opinar al respecte, ho pot fer a l'apartat de "comentaris" del final de l'article... Que perquè pregunto ara jo això??? No... per res... però al sopar una mica més i ens tirem el Menú Degustació per sobre parlant d'això!!! Jajaja...

Bé, al que anava, la qüestió és que feia temps que volíem gastar-nos alguns dels diners per tal de facilitar l'entrada a Jamàs a alguns nous membres que realment desitgin i els hi agradi formar part d'aquesta petita però alhora gran comunitat. I què millor que gastar-los compartint companyia al voltant d'una taula (rodona si pot ser, si us plau) deglutint un gran àpat i bevent uns grans vins... no?

El lloc triat aquest cop va ser el restaurant amb estrella Michelin (com no...) d'un dels cuiners mítics de les terres catalanes: estem parlant del Sr. Carles Gaig i del seu Restaurant Gaig, ubicat a la cantonada del carrer Aragó amb el carrer Aribau de Barcelona. El local es prou modern i espectacular, amb una planta baixa amb sofàs per prendre alguna copeta, mentre que el restaurant està ubicat a la primera planta. Bona decoració i excel·lent el servei, molt nombrós i molt amable. Això si, al local es pot fumar. La taula que ens va tocar, com no podia ser d'una altra manera, era rodona...

Amb un parell de dubtes entre els comensals, ens vam decantar gairebé sense mirar la carta pel Gran Àpat, o el que és el mateix, el menú degustació del restaurant que obliga a que sigui tota la taula qui ho demani. En aquest punt em veig en la obligació de recordar el nostre lema "Si hi ha menú degustació, no diguis mai que no!!!". Així resumidament us explico que vam menjar:

- Aperitius 1: Ametlles "garrapinyades"; tomàquets "cherry" coberts d'olivada negra; bunyols de bacallà; croquetes; delícies de formatge blau; xips
- Aperitius 2: Cata de quatre olis d'alta gamma
- Entrant: Sopa de patata amb botifarra negre i cruixent de pernil ibèric
- Primer plat 1: Coca prima de carabassó, tomàquet i anguila fumada
- Primer plat 2: Bullabessa amb calamar, peix rata (lleig però exquisit), i allioli amb safrà
- Primer plat 3: Caneló amb salsa trufada
- Segon plat 1: Cuetes de rap amb pèsols de Llavaneres
- Segon plat 2: Magret d'ànec amb peres
- Postres 1: Postres de crema catalana amb gelat de llimona
- Postres 2: Flam de soja amb xocolata negra i xocolata blanca
- Selecció de pastes i "petits fours"
- Cafès i licors

Us deixo amb algunes imatges de la jornada, que espero que veieu amb la panxa plena, sinó voleu que la gana us assalti. Us he de reconèixer que vaig oblidar fotografiar un dels plats mítics, el de "Cuetes de rap amb pèsols de Llavaneres", doncs sembla ser que la ingesta d'alcohol era ja força considerable... jajaja (No, és broma: no em toca mai res però aquest dia va i em toca dur el cotxe en el sorteig celebrat davant notari a les instal·lacions del mai prou ponderat Club Tennis Vilanova). En fi, que falta la foto d'un dels plats...

Aperitius diversos

Cata d'olis de gamma alta

Entrant: Sopa de patata amb botifarra negra i cruixent de pernil ibèric

Primer plat 1: Coca prima de carabassó, tomàquet i anguila fumada

Primer plat 2: Bullabessa amb calamar, peix rata i allioli amb safrà

Primer plat 3: Caneló amb salsa trufada

Segon plat 2: Magret d'ànec amb peres

Postres 1: Postres de crema catalana amb gelat de llimona

Postres 2: Flam de soja amb xocolata negra i xocolata blanca

Cafès i licors

Com és també habitual entre nosaltres, vam disparar algunes preguntes als pobres cambrers que encara ara s'estan recuperant de l'ensurt, de l'estil de "perquè la punxa del mig de la forquilla està lleugerament més aixecada que la resta?", o comentaris que, per sort, no va sentir el chef com "Carles Gaig... fes-nos un gag...". Targeta vermella directe per l'autor d'aquesta frase...

La simbiosi entre clients i restaurant es plasma en aquesta foto en la que el mític Carles Gaig es presta amb molta amabilitat a fer-se unes fotos amb nosaltres, suposo que per tal que en un futur ell pugui penjar la nostra foto al restaurant a l'estil d'aquells que pengen les fotos dels famosos que els visiten: Ronaldinho, Jordi Pujol, Jordi LP, Jamàs... I és que no tothom pot presumir d'haver tingut com a clients a la Comunitat de Jamàs en ple...

Els membres de Jamàs amb el chef Carles Gaig

Val a dir que a la tornada, al meu cotxe, vaig tenir un fiambre al seient de darrera que roncava des de just sortir del pàrquing fins a la cantonada c/ Pare Garí amb c/ Pelegrí Ballester... jajaja

Jamàs i cadascun dels seus membres, van acumulant estrelles!!!

La Talaia del Montmell (Sostre Comarcal)

Introducció:

Aquesta, tot i ser una excursió curta i amb no gaire desnivell, té una certa dificultat tècnica, que no la fa apta per a tots els públics, com vam poder comprovar nosaltres amb una nena de 2,5 anys i un nen de 4 mesos. Tot i la existència d'alguns punts crítics, la ruta ens va agradar molt, combinant vegetacions i terrenys molt diversos.


Dades de la ruta:

Data: 15/03/2009
Temps pujada: 1h 40 min (*)
Temps baixada: 1h 15 min (*)
Temps total: 2h 55 min (*)
Distància: 5 km
Alçada mínima: 600 m
Alçada màxima: 861 m
Desnivell: 261 m
Dificultat: Mitjana

(*) S'ha de tenir en compte que aquests temps són al ritme que ha marcat la Martina. En condicions normals, el temps fixat per l'anada i la tornada són 2h.


Aproximació:

No hi ha manera! Quan no és una cosa és una altra... El cas és que, des de que som pares, mai aconseguim anar sobre l'horari previst. El retard en l'inici va ser aproximadament d'una hora: volíem començar a caminar cap a les 10h i no ho vam fer fins les 11.15h! Aquest cop, però, la causa va ser una lamentable gastroenteritis de la Martina que la va fer vomitar al cotxe tot just sortíem de Vilanova (a dia d''avui encara no es pot entrar al cotxe de la pudor que fa!!!)... Si, si... ho sé, ha estat el "Moment fastigoset" de l'article... jajaja. Vam haver de tornar cap a casa a canviar-nos i, en principi, a avortar l'excursió. Però veient que la Martina es tornava a animar molt i que era ella mateixa la que insistia a sortir a caminar, vam decidir fer un segon intent.

Fam enfilar la "Carretera del Pantano", molt coneguda entre nosaltres per ser testimoni mut de nombroses "pàjares" ciclistes (per no crear mal rotllo no cito noms... jajaja). El destí final era arribar a la bonica vila de la Joncosa de Montmell (dic bonica perquè ho deu ser... de fet, jo no l'he visitat mai), passant per les mai prou ponderades poblacions de L'Arboç, Llorenç del Penedès, Banyeres del Penedès, Lavabos del Penedès... ai no! Aquesta última em sembla que m'he colat!!! Jajaja

El fet és que sortint del poble de la Joncosa de Montmell hi ha un trencall a ma dreta que ens duu a una àrea recreativa on hi han barbacoes suposo que perquè els pixapins domingueros (jo el primer) facin els seus àpats en el que els hi deu semblar al bell mig de la natura... Bé, la qüestió és que el camí deixa d'estar asfaltat i es torna en pista forestal... Cagumcoi! Entre el vomit i el trote de la pista forestal em vaig deixar un any de vida del cotxe en l'excursió!!! I 6 euros de la neteja posterior!!! Jajaja

Al arribar a l'àrea recreativa vam aparcar el cotxe i vam començar a caminar. Eren les 11.15h del matí.

Dos dels intrèpids aventurers

Ruta:

A 5 minuts del cotxe trobem l'església Nova del Montmell, que segons un cartell que vam veure l'estan reformant des de l'any 2000. És molt a prop d'aquí on s'agafa un trencall cap a la dreta i el camí comença a agafar pendent.


Uns 10 minuts desprès arribem a una bifurcació degudament senyalitzada (de fet, tota la ruta està degudament senyalitzada... és un del punts positius de l'excursió) i nosaltres girem cap a la dreta en direcció a l'església de Sant Miquel i cap a la Talaia del Montmell. La ruta que fem és circular i aquest serà el punt on, desprès de fer la volta, tornarem. És possible, doncs, fer la ruta al revés de com la vam fer nosaltres...

Arribant a l'ermita de St. Miquel

En un camí sense masses complicacions (de moment) i desprès de no gaire temps (potser uns 10 minuts més) arribem a l'església de Sant Miquel, que ofereix fantàstiques vistes de la comarca del Baix Penedès.

L'ermita de Sant Miquel

Una amable família ens fa una foto i desprès la conversació és, aproximadament, la següent:

Marc: Som-hi cap al cim!!!
Senyor X (sorprès): Aneu a la Talaia del Montmell???
Marc: Si...
Senyor X (encara més sorprès): Amb els nens???
Marc: Si...

(silenci)

Ingrid (preocupada): Perquè ho diu?
Senyor X: No, per res.
Ingrid (encara més preocupada): Què és molt difícil???
Senyor X: Home... a partir d'ara el camí es complica una mica... per no dir bastant
Marc (fent-se el segur i, perquè no dir-ho, fent-se una mica el xulillo): Si, si... ja ho sabem.
Senyor X: ... i es necessiten les mans per progressar...
Marc (demostrant una seguretat que no sentia): És possible... Si no ho veiem clar ja girarem cua! (En plan: deixa ja de preocupar a la meva família!!! jajaja)
Senyora Y que anava amb el Senyor X: per l'altra banda potser no puja tant...
Marc: Si... es veritat... De fet volem fer la ruta circular...
Senyora Y que anava amb el Senyor X: Ah...
Senyor X, dirigint-se a la Senyora Y: Si ell ja coneix la zona i dominen el terreny (es a dir, si son experts) també ho poden fer per aquí... (en plan... allà ells!!!)

(Fi de la conversa)

Resultat final:

Senyora Y: sorpresa
Senyor X: sorprès i "picat"
Ingrid: preocupada
Marc: segur (exteriorment) i acollonit (interiorment)... Jajaja

Conversa immediata desprès de quedar-nos sols:

Ingrid: Marc, vols dir que hem de seguir???
Marc: Que si, Ingrid, que si... Si ho veiem molt difícil ja girarem cua...

(Nota de l'autor: aquí el Marc tenia el foradet del cul MOOOOLT petit!!! I les castanyueles per corbata...)


El fet és que vam seguir i, efectivament, com era d'esperar, el camí es va complicar de sobte, amb passos realment complicats sobretot si vas amb un nen de menys de 4 mesos penjat en una motxilla o si portes una nena de 2 anys i mig a collibè. L'escena i els comentaris següents us els podeu imaginar: camí molt empinat, amb moltes roques, necessitat d'usar les mans, "Marc, collons, que jo per aquí no passo!!!", trams bastant aeris, la Martina dient "Jo vull escalar tota sola!!!", nervis, la família XY que ens observa de lluny, ... Hi va haver-hi un moment que, per treure ferro a l'assumpte i desdramatitzar la situació vaig estar a punt de comentar: "Mireu quin paisatge més bonic!!!" Sort que no ho vaig fer... Si arriben a mirar endarrere o avall, hagués sigut pitjor, les cames haguessin començat a tremolar i ja em veig amb l'helicòpter de la Generalitat rescatant-nos als quatre... jajaja

Imatge del coll entre la creu i el castell (que es veu al fons)

Bé, la veritat és que exceptuant alguns trams (mitja dotzena) la resta del camí es va deixar fer i amb relativament poc temps (mitja horeta) ens vam plantar en un coll que hi ha entre el castell de Montmell i una creu. A partir d'allà, va anar carenejant uns 40 minuts més en un camí molt més senzill i fàcil fins a arribar al nostre objectiu: el cim de la Talaia del Montmell.

Vista endarrere de camí cap al cim. Veiem la creu i el castell

El cim el vam fer aproximadament a les 12.55h. Com molts altres sostres comarcals, té un vèrtex geodèsic característic.

Hem fet el cim!!!

La baixada té un primer tram complicat però crec que realment, però desprès s'aplana molt i la vegetació canvia per complet. Si fins ara la vegetació s'havia limitat a quatre arbustos la única feina dels quals era esgarrinxar-nos les cames, a partir de mitja baixada s'entra en un bosc bastant frondós en el que destaca el "pi de les tres soques" i el camí es totalment pla i, fins i tot, en algun tram, té pendent ascendent i tot. A les 2h i 45 minuts arribem al punt de sortida de la ruta circular que ja hem comentat abans i amb 10 minuts més arribem al cotxe.

El pi de les tres soques

Tot i haver patit en alguns moment, comentem que la excursió ha valgut la pena i que ens ha agradat molt. La Martina i el Biel, un 10! Ja tenim el segon sostre comarcal al sarró...

Fins la pròxima!!!

Calçotada

El diumenge passat va ser el dia escollit per anar a fer una calçotada al Celler d'Aiguaviva, un restaurant que com molt bé indica el seu nom està ubicat a la petita vila d'Aiguaviva. Feia temps que teníem pendent una calçotada més o menys multitudinària.

Com no podia ser d'una altra manera, davant d'un àpat d'aquestes magnituds molts dels membres del grup es van preparar a consciència per encarar en condicions aquest magne esdeveniment i no defraudar a la parròquia a l'hora de la veritat. Així, alguns es van dedicar a córrer mitges maratons, a fer excursions a cims de muntanyes propers o a jugar partits de tennis el mateix matí del diumenge; d'altres simplement van fer desdejuni des de feia una setmana (abstinència total d'injerència d'aliments) per tal d'encabir el major nombre de calçots a l'estomac buit i famolenc... Com veieu, els mètodes de preparació són diversos i val a dir que tots van funcionar ja que no recordo que sobrés res de res...

Menció especial s'ha de fer, també, a les tàctiques seguides pels comensals: alguns van començar a demanar calçots quan encara faltaven companys per arribar; d'altres es van asseure estratègicament per intentar estar en una zona amb menys famèlics per metre quadrat; finalment n'hi va haver que van amagar deliberadament les safates de carn i/o botifarra que, misteriosament, no van aparèixer fins al final, quan ja tothom estava fent la digestió.

En fi, el jurat no va tenir en compte aquestes "jugarretes" i, veient la següent foto, va donar finalment el premi al "calçotaire amb major estil" al nostre company Xerà!

Calçotaire amb major estil

El premi al "major nombre de calçots ingerits per minut" va estar molt disputat i el jurat va decidir canviar de nom un cop vist el desenvolupament de la jornada: va passar a ser el premi al "major nombre de calçots ingerits per segon"... En aquest apartat hem de comentar que algun comensal, el nom del qual no direm però que comença per Pe i acaba amb Re, va intentar una de les seves típiques "makinazziones" al afirmar tan alegrament que ell sempre ho intentava però mai aconseguia comptar el nombre de calçots que menjava, donant a entendre que el nombre és tan gran que perd el compte, quan la realitat és, segurament, més complexe i té a veure amb el nombre de copes de vi amb les que acompanya al tiberi. Aquest intent vil d'influència en el jurat va ser molt descarat i finalment aquest va decidir declarar el premi desert.

Finalment el jurat va atorgar el premi especial "Mans Netes" al Sr. Muñoz sènior, per la seva serietat i netedat amb les que va deglutir els calçots, tal i com es pot observar en el següent document gràfic:

Premi especial "Mans Netes" al Sr. Carod Muñoz

Bé, finalment la vetllada va transcórrer sense cap tipus més d'imprevist. Amb la panxa plena i els cors contents, vam enfilar la nostra tornada cap a la bonica vila del pingüí (àlies Jaques). Deixo algunes fotos per deixar constància de l'àpat:

Botifarres blanques i negres ("okunowos")

Mongetes (les de menjar... no monges petites)

Patates al caliu

Karnaka



Crema Catalanufa

Pròximament tindrà lloc (ja mirarem d'organitzar-ho) la II Calçotada, però aquest cop comprada i feta per nosaltres. El jurat no admetrà suborns!

Fins la pròxima!

Calçotada's Day

Doncs si, ja està aquí... el Calçotada's Day sembla ser que és ja una realitat... Desprès de molt de temps i molts intents, el proper 15 de març ens reunirem tots plegats (amb alguna baixa sentida) al CELLER D'AIGUAVIVA per celebrar amb goig i joia aquesta nostra tradició.

Us mantindrem informats...

St. Jeroni (primer Sostre Comarcal!!!)

Dades de la ruta:

Data: 28/02/2009
Temps pujada: 1h 32min (*)
Temps baixada: 1h 25min (*)
Temps total: 2h 57min (*)
Distància: 7,0 - 7,5 km
Alçada mínima: 970 m
Alçada màxima: 1.236 m
Desnivell: 266 m
Dificultat: Fàcil

(*) S'ha de tenir en compte que aquests temps són al ritme que ha marcat la Martina. En condicions normals, el temps fixat per l'anada i la tornada són 2h 5min.


Aproximació:

Són les 10:05 hores del matí del dissabte 28 de febrer del 2009. Amb una hora de retard (Dios!!! Com costa anar puntual quan tens dues criatures!!!), quatre intrèpids aventurers el nom dels quals (Biel, Martina, Ingrid i Marc) perduraran en la història per la seva gosadia i valentia, es disposen a afrontar una gesta digna de ser contada als meus (esperem) futurs néts. A aquesta hora agafem el vehicle i ens dirigim a les mai prou ponderades muntanyes de Montserrat. L'objectiu té un nom: St. Jeroni (1.236 m), la muntanya més alta d'aquest massís i sostre comarcal de dues comarques, el Bages i l'Anoia. Comença, doncs, el "Projecte Sostres Comarcals"!

Aproximadament una hora desprès arribem a l'aparcament del Santuari de Montserrat, al qual hem accedit per un accés provisional regulat semafòricament ja que fa poc hi va haver un despreniment de roques que va tallar la carretera i el cremallera i que va causar, si no ho recordo malament, algun mort i tot. Precisament el cremallera encara no ha pogut reobrir el seu servei i per carretera només espot accedir a Montserrat els caps de setmana des de les 7.00h fins a les 22.00h, essent l'Aeri de Montserrat l'únic mitjà de transport que funciona amb normalitat.

Ruta:

Per accedir a St. Jeroni es pot fer des del mateix Santuari (720 m), però com que anàvem amb dos nens vàrem decidir agafar el Funicular de St. Joan per iniciar la nostra caminada des de la seva estació superior (970 m d'altitud).

Vista del Santuari de Montserrat des del Funicular de St. Joan

A les 11h 52 min (déu ni do el retard!!!) començàvem a caminar. Tot just sortir de l'estació superior del Funicular de St. Joan s'ha d'agafar la desviació cap a la dreta i només havent caminat uns pocs centenars de metres i just quan el camí fa un gir cap a l'esquerra queda davant nostre una de les imatges més impressionants de les muntanyes de Montserrat: la que ens mostra la Prenyada, l'Elefant i la Mòmia, tres dels cims més clàssics del massís.

Vista de la Prenyada, l'Elefant i la Mòmia

El camí en general està en molt bones condicions, amb nombrosos trams d'escales i amb baranes per no caure. A més és ample i, en aquesta primera mitja part de recorregut, molt planer. Una mica més endavant i aquest cop a la nostra ma esquerra trobem uns altres cims clàssics: La Gorra Marinera, Les Magdalenes i La Gorra Frígia.

Vista de La Gorra Marinera, Les Magdalenes i La Gorra Frígia

Per la nostra sorpresa, la Martina està aguantant com una campiona i encara no ha demanat cap vegada que la pugéssim a coll o que estava cansada. Està feta tota una excursionista!!! Aquí podem veure, per exemple, al Biel i a la Martina movent-se amb soltura en un dels trams un pèl més complicats del recorregut...

Un dels passos més complicats

Com??? Que no són el Biel i la Martina??? Vols dir que no??? Mmmmm.... Potser no... Jejeje. M'he confós... jejeje. Deuen ser uns dels molts escaladors que vam veure... Com??? Que tampoc vam passar per aquí??? Sssshhhttt!!! Que havia colat!!! Jejeje... Bé, em diuen que el nostre camí era bastant més fàcil del que es veu a la fotografia...

Més vistes espectaculars, aquest cop del Lloro i del famossísim i celebèrrim Cavall Bernat:

Vistes d'El Lloro i del Cavall Bernat

A partir de la meitat del camí aproximadament, aquest deixa de ser planer i comença a tenir trams de forta pujada, tot i que segueix estant en perfectes condicions, molt ample i sense cap mena de perill. Com hem dit hi han molts trams amb escales i trams que, fins i tot, estan cimentats amb formigó. Aquí si que la Martina ja comença a demanar el "gegant del pi", famosa postura on un servidor es posa a la Martina sobre les espatlles i que sol anar acompanyat pel seu crit de guerra favorit: "Tini Tinààààà!!!".

La foto de l'Ingrid més vermella que un tomàquet per l'esforç ha estat censurada, però al seu favor he de dir que va aguantar com una "jabata" i això que va dur tota l'estona el Biel amb la motxilleta. I la sort és que no hi han auto-fotos perquè el meu jo també estava... com ho diríem... una mica perjudicat... jajaja. Això de carregar-se 12 kg de nena a les espatlles i pujar un cim no és bufar i fer ampolles!!!

Cap a les 13h vam arribar a una petita església (l'església de St. Jeroni) a on hi havia bastanta gent fent un mos, ja que quedava un pèl arrasarada del vent que començava a fer. Nosaltres, com que encara teníem feina a fer, vàrem seguir cap al cim.

Uns 10 minuts després ja veiem les escales que ens havien de dur de dret cap al cim. Potser el fet de veure-ho tan a prop o les ganes d'arribar, van fer que ens acceleréssim en aquest moment i a punt vam estar de tenir una "pajara" (no sé perquè em van venir la paraula "Collbató" a la ment... jejeje), però al final, vam fer el cim!!!

La família al complet al cim del St. Jeroni

La baixada la vam iniciar gairebé a l'instant per dues raons: feia un vent que una mica més i se'ns endú a la Martina (al Biel no... aquest no se l'emporta el vent... jajaja) i estava el cel enteranyinat així que tampoc no vam poder gaudir al 100% de les vistes espectaculars del Montserrat, el Pirineu i de Mallorca (es veu Mallorca els dies de bon temps)

Amb alguna paradeta per fer un mos, vam anar baixant fins a arribar de nou a l'estació superior del Funicular de St. Joan. Eren les 14h 50 min aproximadament. Una mica cansats però molt contents: el nostre primer Sostre Comarcal havia estat conquerit!!!

Inscripció al St. Jeroni

Vam aprofitar la tarda per dinar i fer una breu visita al Santuari de Montserrat i a la Moreneta, i comprar una mica de mató i pastís de formatge típics d'aquestes contrades...

Ben aviat, més Sostres Comarcals!!!

Casa Muñoz

Ahir tingué lloc un nou i magne esdeveniment a la bonica vila del pingüí (o sigui, a Jaques). I és que ben bé al mig de les festes carnavalesques i en ple dia gros de Vilanova (dia de les comparses), ens reunirem tots (o gairebé tots) i celebràvem l'aniversari del Gerard (o celebràvem que no jugava el CF Vilanova a les 17h?)

Bé, el cas és que excepte la mai prou ponderada Vale, el mai prou ponderat Joan i el mai prou ponderadet David, ens trobarem de nou enmig de goig i de joia (i afamats, perquè no dir-ho...). La qüestió és que les patates de xurrero del Trifon van desaparèixer més ràpid que una piruleta al mig de la classe de la meva filla, i les escopinyes (ei!!! aquesta paraula va dedicada al "periquitu" Àlex i al president del seu equip que l'altre dia ens van donar pel sac), doncs les escopinyes... ni les vaig ensumar!!! En un moment donat, es va produir un atac frontal per part de dos estomacs potents, el del l'Àlex i el de l'Albert... i a més a més simultàniament i per dos flancs oposats!!! Clar, ja us podeu imaginar que l'esvandida va ser general...

Sort que en Gerard (i la seva mare, la Griselda, que mereix una menció d'honor d'aquest humil redactor per la seva feina desinteressada)ja havien previst aquest més que possible atac de fam d'algun dels comensals i ens van delectar amb un xató (de Vilanova, és clar!!!), amb el seu bacallanet, les seves anxovetes, les seves olivetes i, com no, la seva salsa elaborada amb nyores. També hi va haver carrussel de truites:

- Truita de patates
- Truita de cigrons
- Truita d'espàrrecs
- Truita de mongetes i botifarra blanca
- Truita d'escarxofes

Apa, perquè no sigui dit us deixo una foto del plat de truites





Val a dir que al restaurant "Casa Muñoz" també es caracteritza per la seva afabilitat i pel seu bon tracte cap als seus clients. Com a botó, fer un incís en el "menú infantil" que també es va servir pel gaudi de la Martina, l'única representant infantil que de moment té dents, i del qual també n'hem rescatat una foto.

La vetllada també va ser amenitzada pel mai prou ponderat avi Muñoz (tot un clàssic: és gairebé l'avi de tots nosaltres), que va fer una master class (classe magistral) sobre la gastronomia i els bons restaurants i ens va fer veure que encara estem molt lluny de convertir-nos en autèntics gourmets i/o gourmands. N'hem d'aprendre molt, de l'avi, encara. També mític va ser el "face to face" que va mantenir el Sr. Gallart amb l'avi, o la foto del Biel rodejat de les fèmines més petites del grup, la Maria i l'Ainhoa. (Ara que no tenia la competència del David, havia d'aprofitar!!!)

Finalment, quan ja s'estava gestant una gran partida a poker, hi van haver dos "caguettis" que van marxar més ràpid que la Pantoja quan veu els paparazzi. Jo, que voleu que us digui, d'aquests dos personatges (À&A). Són més sospitosos que un gitano fent footing. Pel demès, tot correcte.

Moltes felicitats, Gerard!

Encomana el català!

Què li puc fer fer per berenar?
Si us plau voldria un entrepà.
Tingui, ben bo i ben calent.
Que vagi de gust i passi-ho bé!

Li parles en català?
És clar! Així el puc practicar.
A la feina! Al carrer!
Al cafè de l'amic Joan.

La primera paraula en català!
Un bon dia o un què voldrà?

Encomana el català!

Crisis d'estrelles

Avui, per la meva sorpresa, he rebut una carta a casa d'un espai mític entre alguns de nosaltres, el Caldea d'Andorra. La sorpresa ha sigut doble ja que, en primer lloc, la carta estava escrita en castellà. Em pensava que l'idioma oficial del petit pais dels Pirineus era el català, i per això em sorpren que es dirigeixin a mi en castellà... Àlex, tu que tens mà i que tens els teus "tejemenejes" andorrans, hauries de donar un cop de puny sobre la taula i posar ordre lingüístic a un dels teus països...

En fi, la carta fa referència al restaurant Aquarius, ubicat a dins del recinte de Caldea, al que alguns de nosaltres va anar no fa gaire. Cito textualment:

"Apreciado cliente,

Desde el momento de su apertura el año 1994, Caldea ha apostado siempre por una oferta gastronómica de calidad. A lo largo de los años, el equipo de restauración conducido por el chef Christian Zanchetta ha expresado toda su creatividad y profesionalidad en la oferta del Aquarius logrando numerosos reconocimientos internacionales; la estrella en la guía Michelin obtenida y ratificada cada año desde el 2004 es la más significativa.

Después de un largo trabajo intentando equilibrar los resultados, Caldea ha tomado la difícil decisión de cerrar su restaurante gastronómico.

(...)

Continuaremos trabajando con ilusión para ofrecer el mejor servicio de restauración concentrando nuestros esfuerzos en el Deimos y el Oasis.

Atentamente"


Tela marinera. Com està el tema de la crisi, no? Doncs resulta que un dels restaurants amb estrella Michelin que haviem anat tanca les seves portes.

Alguns blogs que he pogut llegir avisen que aquest pot ser el primer cas però no l'últim de restaurants d'alta volada es veuen obligats a prendre mesures dràstiques.

Ja sabeu que va dir el ZP per superar la crisis: consumir! Així que ja estem anant cada dia a un menú degustació!!!

Nova ronda d'aniversaris

Any nou, ronda d'aniversaris nova.

Com sempre, el primer d'encetar la roda és el mai prou ponderat Sr. Muñoz senior (àlias LaCaixa-man), que el passat 20 de gener va complir, ni més ni menys, que l'edat de Crist (33 tacos ja!!!). Això si, està fet tot un "jovenzuelo" i sembla que en tingui 23...

Per celebrar tant important efemèride, va tenir lloc un dels nostres ja habituals i clàssics àpats en un dels restaurants més importants de la nostra pesquera vila, que ha traslladat la seva ubicació d'un temps ençà: es tracta del GROC, un clàssic vilanoví que ha renovat la seva imatge i la seva carta d'una forma, al meu entendre, força encertada.



Val a dir que, si no m'erra la memòria, era el primer cop (per desgràcia de la butxaca d'en Muñoz), que no hi havia ni una baixa... I amb això no vull dir que totes les noies fossin altes, sinó que vam assistir absolutament tots al dinar, és a dir, 12+1+4. Tot i això, amics, no us preocupeu per la seva situació econòmica, perquè ja m'he enterat d'on van exactament els diners que tothom està perdent amb Criteria (eh Pere?)

Destacar, també, que durant la celebració del dinar es va procedir per part dels cinc membres actuals de Jamàs, a la signatura de la versió definitiva del Estatuts de la nostra Comunitat, que es van aprovar el passat mes de novembre. El fet que un cop signats caiguessin al bell mig del carrer desprès d'un fort aiguat, i que quedessin més bruts que la meva camisa un dia que canviava els bolquers del Biel en diarrea, no significa que varii la seva importància, perquè ja sabeu que, com tot a aquesta vida, l'important està en l'interior.

Pròximament, la celebració de l'aniversari del Muñoz junior (àlies "avui juga el Jaques-man")

Impost revolucionari

Ara que encara estem en la post-ressaca de la Loteria de Nadal, altrament dita com "El Gordo", aprofito per fer una reflexió sobre aquest tema. De vegades de la loteria, no tan sols de la Loteria Nacional, se'n diu "l'impost dels pobres". Se li diu així, en clau irònica, perquè:

a) la gent amb pocs diners (els "pobres") acostuma a jugar, al contrari que la gent amb més diners (els "rics"), que no acostumen a gastar els seus diners en loteries. S'estimen més coses més segures.

b) un impost actua recaptant una part de la riquesa del pagador; de la mateixa manera, la loteria significa per l'estat la recaptació d'una part dels diners dels apostants

De vegades també se'n diu de la loteria "l'únic impost voluntari". Igualment irònica, és una al·lusió al fet de que és una contribució voluntària amb part de la nostra riquesa a les arques de l'estat espanyol. En general, a molta gent no li agrada pagar impostos, perquè no associen aquesta contribució directament amb uns serveis públic, gratuïts, universals, de qualitat, etc. (associació que hauríem de fer!, tant els pagador com els recaptadors). Com el pagament per apostar en la loteria és totalment voluntari, i molt quantiós per l'estat, per cert, se l'equipara jocosament al pagament d'un impost.

I no creieu que la propaganda mediàtica que se li fa és molt exagerada??? Crec que lo caspòs no és el sorteig en si, sinó les escenetes que es monten a les portes de les administracions de loteria amb un munt de càmeres de televisió per immortalitzar el moment: pobres personatges als qui no els hi ha tocat res però que es posen a saltar en neanderthal actitud, jubilades que es colen per "gorronejar" cava, comercials de banca, immobiliaries o d'automòbils amb el pèl a lo Mijatovic y tot tipus de personatges sense ofici ni benefici. En general, el afortunats estan ben tancats a casa.

Sabieu que és molt més probable que us caigui un llamp a sobre i que moriu com a efectes d'aquest fet extremadament desgraciat, que no pas que us toqui la Loteria? Perquè si la gent va pel carrer tranquilament sense pensar que et poc caure un llamp a sobre, si que pensa, en canvi, que et pot tocar la loteria?

Com podeu suposar, a mi no m'ha tocat "El Gordo"...

Barça - Madrid

BARÇA - MADRID: 2-0

Ho deixo sobre la taula...

El Castell de Ciutat

El menjar, com tots sabem, és una de les nostres debilitats. I més quan es tracta de menjar bé. Era el passat 6 d'octubre quan l'Àlex i el Marc estaven disfrutant d'una de les ja mítiques estades al país del Pirineus, és a dir, Andorra. Entre Caldea i Caldea i entre siesta i siesta mirant el mai prou ponderat "Diario de Patricia" ens vam preguntar: "On podriem anar per donar una alegria al nostre estómac?"

Al mític "Di Angelo" ja hi havíem anat i tenim previst tornar-hi anar el dia següent, així que vam decidir anar al restaurant Castell de Ciutat, a la Seu d'Urgell, que segons els nostres informes comptava (i compta) amb una estrella de la prestigiosa Guia Michelin.

La veritat és que el dinar va valer la pena, ja que en vam sortir força satisfets. Com no podia ser d'una altra manera vam escollir el Menú Degustació sense ni tan sols mirar la resta de la carta. El nostre lema és: "Si hi ha menú degustació, no diguis mai que no!"

Menú Degustació

Tampoc vam mirar excessivament de que constava el citat menú, però si que ens va donar temps a fer una foto (la superior) per saber a posteriori el que estàvem menjant. El menú era el següent:

- Entrant 1: Sopa de mongetes amb bolets

- Entrant 2: Sopa de bolets i torrada de pernil ibèric

- Primer plat 1: Terrina de foie d'ànec amb gelatina de sangria, carbassa, peres, ametlles i nous

- Primer plat 2: Ravioli negre amb fumet de llamàntol, crèixens, sipions, pasta de colors i crema d'ostres a la llimona

- Segon plat 1: Filet de Sant Pere al grill sobre un llit de botifarra "Guemenée", patates fumades en sal i mantega a la cancalesa

- Segon plat 2: Colomí rostit amb polpa de pera gelada, cilantre i teula d'ametlles

- Formatges: Selecció de 14 formatges artesans

- Postres 1: Compota i figues saltejades amb vi negre "Equinox" mousse de formatge fumat, cruixent de brick i sorbet de fulles de figueres

- Postres 2: Financer de cafè, fonoll, llimona confitat, crema catalana amb bergamota i taronja

- Selecció de pastes i "petits fours"

- Cafès i licors

Us deixo amb algunes imatges de la jornada, que espero que veieu amb la panxa plena, sinó voleu que la gana us assalti.

Sopa de bolets i torrada de pernil ibèric

Terrina de foie d'ànec amb gelatina de sangria, carbassa, peres, ametlles i nous

Ravioli negre amb fumet de llamàntol, crèixens, sipions, pasta de colors i crema d'ostres a la llimona

Filet de Sant Pere al grill sobre un llit de botifarra "Guemenée", patates fumades en sal i mantega a la cancalesa

Colomí rostit amb polpa de pera gelada, cilantre i teula d'ametlles


Selecció de 14 formatges artesans

Compota i figues saltejades amb vi negre "Equinox" mousse de formatge fumat, cruixent de brick i sorbet de fulles de figueres

Financer de cafè, fonoll, llimona confitat, crema catalana amb bergamota i taronja

Selecció de pastes i "petits fours"

Cafès i licors

La vetllada va ser memorable, amb unes vistes del Cadí espectaculars, tant des de la taula com des de la terrassa on ens vam prendre el ja mític "tub" de crema catalana. Com tampoc podia ser d'una altra manera, vàrem ser els últims en abandona el local, ja que com diu el nostre segon lema "Si últim surts del restaurant, segur que surts triomfant!"

Vistes des de la taula

Vistes des de la terrassa, amb un "guaperes" en primer pla

Esperem anar omplint la categoria "Michelin" amb futurs restaurants... A veure si us animeu!

Estrelles Michelin 2009

Enceto una nova categoria anomenada "Michelin" parlant d'aquesta prestigiosa guia gastronòmica que és la responsable de repartir les famoses estrelles Michelin als diferents establiments d'arreu del mon i que, com algun de vosaltres ja sabeu, ja ha atorgat les corresponents a l'any 2009 tant a Catalunya com a la resta de l'Estat espanyol.

Com a fet més destacable sobresurt les dues estrelles que s'han adjudicat de cop al xef Sergi Arola pel seu nou restaurant de Madrid, Arola Gastro. Resulta que abans el xef treballava pel restaurant La Broche, que ostentava les dues estrelles, però la guia aquest any ha decidit treure les dues estrelles de cop a aquest restaurant i donar-les al nou restaurant d'en Sergi Arola.

L'altre fet destacable és, precisament, que no hi han més fets destacables. Les apostes que asseguraven que els germans Roca obtindrien la desitjada tercera estrella Michelin al seu Celler de Can Roca han vist com les seves prediccions no es complien. Hauran d'esperar un any més. Sembla ser que la prestigiosa revista francesa no està disposada a concedir amb facilitat estrelles ni al territori català ni a la resta de l'estat espanyol.

Tot i així, la pluja d'estrelles ha beneficiat més a Catalunya que a la resta de comunitats autònomes, ja que quatre restaurants han perdut la seva estrella per diversos motius, però cinc establiments l'han guanyada per primer cop. Els que l'han perdut són: La Cuina de Can Pipes (Mont-Ras) per jubilació; el Caelis (Barcelona) per obres i reformes al local; l'Esguard (Sant Andreu de Llavaneres) per tancament; i l'Hostal de Sant Salvador (La Vall de Bianya) per la renúncia del xef a l'estrella per motius de salut.

Els que l'han guanyat per primer cop a Catalunya són: L'Angle (Sant Fruitòs del Bages); el Cinc Sentits (Barcelona); el Manairó (Barcelona); Els Tinars (Llagostera); i L'Aliança d'Anglès (Anglès)

El resum a nivell espanyol és el següent:

Amb tres estrelles només hi han 6 restaurants a tot l'Estat Espanyol, tres a Catalunya i tres al País Basc: El Bulli d'en Ferran Adrià (Roses); el Sant Pau de la Carme Ruscalleda (Sant Pol de Mar); el Can Fabes d'en Santi Santamaria (Sant Celoni); l'Arzak de Jose Mari Arzak (Donosti); el Berasategui d'en Martin Berasategui (Lasarte); i el Akelare d'en Pedro Subijana (Donosti)

Amb dues estrelles tenim els següents restaurants: Àbac (Barcelona); El Celler de Can Roca (Girona); la Alquería (Hotel Benazuza) (Sanlúcar la Mayor); El Poblet (Dènia); Atrio (Càceres); Tristán (Portals Nous, Balears); Santceloni (Madrid); Sergi Arola Gastro (Madrid); i el Mugaritz (Errenteria).

Amb una estrella hi han 115 establiments que, òbviament, no enumerarem aquí. De totes formes si algú vol aprofundir en el tema, pot fer una ullada a aquest arxiu que he creat dels restaurants amb estrelles Michelin, tant de Catalunya com de la resta de Comunitats Autònomes, al que també acompanya un comparatiu d'estrelles per Comunitat, que demostra que on millor es menja, amb escreix, és a la nostra terra: a Catalunya!

Brunch

La celebració de l'aniversari de l'Albert ha sigut el motiu que ens ha impulsat a retrobar-nos de nou. Aquest cop, però, la proposta ha sigut innovadora: no ha sigut ni un sopar ni un dinar, sinó un brunch.

I que és un brunch, em preguntareu? A mig camí entre l'esmorzar de forquilla, el vermut, l'aperitiu i el dinar, el brunch - acrònim nascut de la contracció de breakfast (esmorzar) i lunch (dinar) - és el darrer crit en gastronomia urbana que intenta arrelar entre els nostres costums més gormands. Darrera la complexitat del seu nom, el brunch amaga un àpat informal que, normalment, pren forma de pica-pica, agafant el bo i millor dels esmorzars continentals, copiosos i profunds, sense convertir-se, malgrat tot, en un dinar pròpiament dit. Val a dir que aquest no va ser el nostre cas ahir, ja que l'àpat va fer les funcions de dinar sense cap mena de dubte.

El lloc triat per l'amfitrió (ja sabeu la dita: qui paga mana) va ser el mai prou ponderat restaurant El Seitonet, que no s'ha de confondre amb el tuguri El petit Seitonet, pròxims tant en el nom com en la ubicació física (també en la gestió?). L'ampliació de la nostra Gran Família ha variat els factors a l'hora de triar local per les nostres celebracions, ja que ara s'imposa l'espai per a la circulació i l'estacionament de cotxets per sobre d'altres variables. El lloc, doncs, va complir amb escreix amb el nostre objectiu, ja que la sala era gran, l'espai era suficient i tant el pica-pica com els segons plats van estar a l'alçada de tan magne esdeveniment.

Destacar l'ausència del Pere, la Transi i l'Ainhoa que estaven passant uns dies (de relax?) a la bonica població de Benasc, si és que els informes que ens ha passat els nostres col·laboradors no són erronis (esperem que no). D'altra banda vam comptar amb la presència, per primer cop, d'un futur gran sibarita, i és que el Biel va assistir a la seva primera trobada gastronòmica. El David i la Maria tampoc es van perdre l'acte i ja estan comprovant com se les gasten els seus pares a l'hora de menjar...

Del menjar podem dir que tos vam poder gaudir d'un pica-pica marca de la casa (olives, patates braves, "sevillanos", gambes, xipirons, pa amb tomàquet, ...) i els més agosarats van disfrutar també d'uns segons plats. Si no recordo malament vaig poder veure per la taula una lliure circulació de fideuàs, sèpia amb patates ("la sèpia amb patates és sèpia amb patates?" by Albert), llenguado a la planxa, calamars amb ceba i tomàquet, etc... Desprès postres, cafès i licors. Això si... On s'és vist que no tinguin la mai prou ponderada Crema Catalana???

Desitgem a la família Gallart - Franchi un bon viatge i una bona estada a la Toscana italiana. A veure si quan tornen (o inclús des d'allà) s'animen a escriure algun article a aquesta web!!!